sergisogas.com

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de fer una escapada a Barcelona i visitar Bodies - The Exhibition, una exposició polèmica que mostra cossos disseccionats de persones reals, els quals han estat tractats químicament per evitar la descomposició.

L’exposició, que recórrer el món sota el lema “veure és conèixer”, ha viatjat ja per diferents països i presenta un total d’unes deu figures humanes senceres, així com diferents òrgans i d’altres elements presents en l’anatomia humana.

Deixant de banda la polèmica (hi ha qui assegura que els cossos provenen d’algun país on no es respecten els drets humans), l’exposició l’he trobat molt bona i molt didàctica. Sí que impressiona una mica veure tots aquells cossos disseccionats, però la veritat es que és molt millor que no pas veure-ho en algun llibre d’anatomia o animació en 3D.

Les parts que més m’han agradat han estat la del sistema nerviós (sempre m’havia demanat com era la medul·la espinal per dins) i la de l’aparell circulatori on, mitjançant una tècnica de manipulació de polímers, es mostra tot l’entrellat d’artèries, venes i vasos sanguinis que composen un braç, una cama, un òrgan, o un cos sencer (impressionant!).

També hi ha una altra part molt curiosa de veure on s’ensenyen òrgans sans al costat d’altres afectats per càncer (segur que més d’un s’haurà plantejat deixar de fumar sortint de l’exposició :).

En total unes dues hores d’exposició que recomano a tothom que no sigui molt aprensiu. Així que qui tingui ganes d’anar-hi té fins al 31 de març per anar a les Drassanes Reials de Barcelona i visitar-la. De veritat que val la pena!

Doncs sí, aquesta setmana ha fet dos anys que porto escrivint les meves cabòries en aquest blog. Dos anys que han permès escriure 96 posts, rebre 476 comentaris (dels quals la meitat deuen ser meus ja que acostumo a contestar gairebé tot) i aturar 11.712 missatges d’spam (gràcies Akismet!).

Això m’ha animat a consultar les estadístiques d’aquests dos anys i fer una mitja amb les dades per veure com ha anat aquest període:

- 1206 visites al mes el primer any
- 378 visitants únics al mes el primer any

- 2605 visites al mes el segon any
- 1117 visitants únics al mes el segon any

Però el millor de tot ha estat consultar les frases clau i veure quines consultes han fet alguns dels visitants per arribar al blog:

N’hi ha hagut de culinàries:

• passos per fer caldo
• quin es el menjar tipic de gales
• quin es el tipic menjar de xina

d’existencials:

• como agradar a jesucristo
• tot el que fa un rey en un dia normal

d’autoescola:

• que es necesita per poder conduir una motocicleta
• com em puc treure es carnet de moto

d’informàtica:

• per que serveix el ventilador
• per que a la part del darrera dels cd hi ha ratlles de colors

i d’altres que no sé ben bé com classificar:

• els habitants de argentina com es diuen?
• on porten a un tren espatllat
• quin llibre regalar a la meva xicota
• jocs per fer el dia de la dona

La veritat es que no m’esperava que l’experiència seria tant positiva i de moment encara hi ha ganes d’escriure almenys un bon parell d’anys més. Qui sap, igual arribem als cinc anys si no sorgeix una nova moda.

imatges d’IGN.com

Darrerament només he estat jugant a un videojoc: el Kuru Kuru Kururin. Segurament el joc de Game Boy Advance amb el nom més ximple que hi ha, i l’únic que tinc per a aquesta consola (tot i ser de Game Boy Advance s’hi pot jugar amb la Nintendo DS fent servir l’Slot-2).

El joc consisteix en dirigir un bastonet que va girant al llarg de diversos circuits, al mateix temps que s’intenta evitar que xoqui amb les parets i d’altres obstacles que hi ha al mig del trajecte.

És a dir, l’únic que s’ha de fer és evitar impactar. Ni més ni menys.

Tanmateix, i tot i la seva mecànica senzilla, hi ha circuits que són força difícils de passar i fa falta una bona dosis de paciència per superar-los, pensar abans quin trajecte recórrer i quina és la velocitat idònia en que ha de moure’s el bastonet per arribar al final del circuit.

El joc és un vici al més pur estil Tetris i no hi he parat de jugar fins que no m’he passat tots els nivells. Ni gràfics bestials ni punyetes, un joc senzill i una bona idea i ja s’han garantit un bon grapat d’hores de joc.

Llàstima que la segona part del joc no sortís del Japó, que sinó també me’l compraria :D

Per fi trobo una estoneta per escriure un parell de línies sobre la DSLinux, una distribució de GNU/Linux pensada per a la Nintendo DS. Ja fa uns quants dies que l’estic remenant i m’ha sorprès el bon ritme que porta el projecte.

Instal·lar-la és més senzill del que hem pensava i l’únic que s’ha de fer és baixar aquest arxiu i descomprimir-lo “a saco” dins l’R4. Al principi em vaig embolicar volent-lo instal·lar dins el SuperCard, però al final vaig desistir quan vagi veure que havia de formatejar la tarja microSD a FAT16 i aplicar un patch al software.

Així que res, R4 i ja està. Supersenzill!

Encara no hi ha gestor de finestres però tot i així el sistema és prou complert: hi ha varis terminals, funciona el WiFi, té un navegador web en mode text, jocs (també en mode text, de fet to és mode text), porta l’editor vi, permet fer connexions ssh, etc. L’única pega que hi he trobat és la mida de les fonts del terminal que es veuen molt petites, però bé, serà qüestió d’esbrinar si es poden posar més grans.

Cada dia que passa em quedo més parat de les possibilitats d’aquesta consola i només pel hombrew ja val la pena comprar-la: navegadors d’Internet, programes de veu per IP, programes de dibuix, jocs, agenda personal, GNU/Linux, … només falta que llencin el sintonitzador de tele per a la DS a Europa i ja serà el gadget definitiu!

Actualització 10-01-2008: El Miquel em comenta que sí porta un entorn gràfic. És tracta d’un port de PIXIL i per executar-lo només s’ha d’escriure la següent comanda des del terminal:

Una mica inestable (i lent) però si s’acaba de polir serà força interessant. Gràcies Miquel!

Ja feia dies que l’R4 no anava massa fi: no el detectava la DS, no detectava la tarja microSD, es penjava mentre estava executant homebrew, etc. Així que farà qüestió d’una setmana vaig decidir jubilar-lo i comprar-ne’n un altre, i de pas, vaig aprofitar per demanar un SuperCard Lite (Micro), que a a l’igual que l’R4 també serveix per executar homebrew amb la Nintendo DS.

La diferència principal es troba en que el SuperCard es col·loca dins l’Slot-2 de la consola, mentre que l’R4 va dins l’Slot-1. I vet aquí la pregunta: per què comprar un altre cartutx per executar homebrew si amb l’R4 en tenia prou i anava la mar de bé? doncs per la senzilla raó de que el SuperCard Lite li dóna 32MB més de RAM a la DS.

Resulta que la DS només te 4MB per treballar (en què pensaven els de Nintendo? no n’hi podien haver posat una mica més?). Tanmateix, hi ha aplicacions que en necessiten més per poder treballar (com ara el Nintendo DS Browser o el DSLinux), pel que s’han de buscar solucions por donar-li a la portàtil més memòria. I la solució més senzilla es fer-ho amb cartutxos d’expansió col·locats a l’Slot-2.

Conclusió: que he comprat el SuperCard per tenir més memòria a la DS i poder provar el DSLinux, un Linux adaptat per a la petita de Nintendo. Ja fa temps que segueixo aquest projecte i portava uns quants dies amb ganes de provar-lo. A veure quan trobo una estona i el xafardejo una mica.

La setmana passada veig veure La Habitación Perdida, una minisèrie de ciència ficció emesa per cuatro ara fa uns quants mesos.

L’argument gira entorn una clau màgica i una habitació d’un motel. La clau, que obra la porta de l’habitació del motel, te la particularitat d’obrir qualsevol altra porta i traslladar a la persona que entri a l’habitació, a qualsevol altra porta que s’imagini, ja sigui la porta de l’armari de casa seva, la porta de la oficina on treballa, o la porta de l’habitació d’un hotel de les Bahames.

A partir d’aquí i a mesura que avanci la sèrie, aniran apareixent diferents objectes amb propietats “de lo més” estranyes i amb un element en comú: tots els objectes han sortit de l’habitació del motel.

En total hi ha tres episodis (que cuatro va dividir en sis) i tot i que el primer és el més fluix de tots, la trama va agafant força a mesura que avança la sèrie, fent-se cada vegada més interessant.

La sèrie m’ha agradat molt (és boníssima!). Un argument molt original (des de Expediente X que no veia res semblant) i una bona varietat de personatges. A veure si fan una segona temporada (he sentit campanes de que ja hi ha “algo” en preparació) i tornen a sorprendre com ho han fet amb la primera.

avui

Actualització 15-11-2007: Déu n’hi do quin concert. Per a mi no hi ha cap mena de dubte, Dream Theater = gods of metal!!!

L’espectacle va tenir lloc al Palau Olímpic de Badalona i va començar amb Symphony X com a teloners, un grup americà que desconeixia completament (n’havia sentit a parlar però no havia escoltat res). El seu concert va estar força bé, i tot i que no sonaven massa bé encara van tenir alguns moments molt bons quan el vocalista del grup va animar el públic parlant en castellà (chapeau per Allen!).

Després d’això va tocar esperar a que els tècnics preparessin l’escenari per al següent concert (mai hauria imaginat que aplaudiria una formiga de cartó pedra :-). Mentrestant, un semàfor com els de Nova York col·locat a dalt de l’escenari indicava quan sortirien a escena els de Dream Theater.

Finalment semàfor en ambar, i al cap de no res en verd per donar pas a la mítica banda de Nova York que presentava el seu darrer treball: Systematic Chaos.

Era la segona vegada que els anava a veure i he de dir que m’ho vaig passar tant bé com a la primera. Brutal en Portnoy (impressionants les bateries que fa servir), boníssims els solos d’en Rudess i d’en Petrucci, i impecables les actuacions d’en Myung i d’en LaBrie. La veritat es que és increïble el nivell de virtuosisme que tenen cadascun dels membres del grup. De fet, ara mateix no sabria dir si hi ha algun altre grup amb un nivell semblant.

Per sort aquesta vegada vaig pensar en agafar la càmera de fotos. La llàstima es que d’entre totes les fotos que vaig fer només se’n poder aprofitar unes poques (i encara gràcies!). Hauré de practicar i provar de fer més fotos en entorns amb menys llum.

Tanmateix, he estat buscant i he trobat aquest post i aquest altre de dos bloggers que també van anar al concert, i que relaten força més bé que jo com va anar l’esdeveniment. A més, tots dos han penjat molt bones fotos i algun que altre vídeo.

Ja portava uns dies pensant que havia d’escriure un post sobre els Mordigans, un grup Punk / Hardcore / Rock andorrà, que a la vegada també s’atreveix amb d’altres estils musicals com ara l’ska, o ritmes més tropicals.

Em fa molta gràcia parlar d’ells. Primer, per que ja fa molt de temps que ens coneixem (amb alguns dels membres ens coneixem des de petits), i segon, per que segurament és el grup del qual n’he fet un seguiment més exhaustiu. Els he vist tocar al Rocky, al Menta, al Cau d’Arinsal, als Dijous de Rock… també els he vist tocar amb diferents bateries, baixistes, guitarres…

Ja són uns quants anys i “mola” haver-los seguit de prop per que se’n pot veure l’evolució. Des de la primera maqueta que hem van passar, fins al seu últim treball Satyrus actaea (gràcies Santi per la còpia ;-).

Aquest darrer és una “passada”. No només per l’acabat “pofessional” del CD (res de CD gravat ni portada de fotocòpia, no, aquí s’hi han deixat la pasta!), sinó també per la qualitat de la gravació. Desconec les hores que hi hauran dedicat per fer-lo però de ben segur que ha valgut la pena. A més, amb les darreres incorporacions a la banda (Joel als efectes i Marc a la bateria) el grup ha guanyat moltíssim. Tant de bo segueixin en aquesta línia i els pugui veure en molts més concerts.

Per acabar penjo algunes fotos que va fer el Kgun10 durant un concert al Rocky ara fa força temps (també n’hi ha alguna de meva :-).

Un joc que per a mi no passarà a la història. Realment m’ha recordat quan era petit i anava a una acadèmia a estudiar anglès: un british teacher, estudiar lliçons avorrides una darrera l’altra i jocs pocs entretinguts.

Trobo que el joc no aporta res de nou i crec que li falta alguna cosa. Li falta algú com el Dr. Kawashima i les seves mítiques frases. En un moment del joc es descobreix la part de la Barbara (que per cert, sembla una meuca amb uns pits que desafien la llei de la gravetat), que permet passar proves d’oïda i pronunciació, però tot i així és avorrit i fa pal passar aquestes proves. Què se n’ha fet del:

- “Tienes un pelín de fatiga. ¿Me equivoco?”

- “¿Qué haces jugando en lugar de admirar la puesta de sol?”

- “¡Señoras y señores, menuda remontada! ¡Estoy que no quepo de gozo!

Ni els minijocs són divertits. En definitiva, que no és un joc sinó més aviat un conjunt de lliçons d’anglès empaquetades dins un cartutx per a la Nintendo DS. Ara bé, qui vulgui estudiar i repassar anglès és una bona opció (tot i que personalment recomanaria aquest llibre abans que el “joc”).

No acostumo a trobar temps per enganxar-me a sèries de televisió, i això que diuen que darrerament el llistó està molt alt i n’hi ha de molt bones (CSI, Heroes, Medium, …). Però farà qüestió d’un parell de mesos que si he trobat temps per enganxar-me’n a una: House.

Feia molt de temps que no m’enganxava tant a una sèrie. Que jo recordi la darrera va ser Bola de Drac o L’imperdible Parker Lewis quan encara anava a secundària (fa mooolt i mooolt temps ;-). Però ha estat mirar els dos primers capítols de House i en poc més d’un mes i mig he “fusellat” les tres primeres temporades.

La sèrie la trobo una passada i el personatge de House, juntament amb la resta de membres de l’equip mèdic, estan encertadíssims. Realment s’ha trencat amb el tòpic de les sèries de metges i s’ha trobat un producte totalment diferent al fet fins ara.

Només cal donar un cop d’ull personatge principal, el doctor House. Un gran metge (és un crack!) addicte als calmants, li agraden els videojocs, té moto, porta vambes, va sense afaitar, sempre se surt amb la seva i és un bordegàs a més no poder. Només cal mirar algunes de les millors perles de House que hi ha per YouTube:

• Momentos House MD
• Momentos House MD 2

[Atenció: possible spoiler]

A la web de la FOX posa que s’estrena la quarta temporada el proper dimarts 25 de setembre. A veure si els de Cuatro es posen les piles i no ens fan esperar massa. Per sort, i com Andorra és un país punter i capdavanter, l’apagada analògica serà també la setmana que ve, pel que podrem gaudir dels diagnòstics del carismàtic doctor sense haver d’esperar a que algú pengi els episodis de l’emule.

Ja tinc ganes de saber què passarà amb la Cameron, en Chase, i en Foreman. Seguiran sortint a la sèrie? Quins nous metges triarà en House per formar part en el seu equip? Revelaran algun dia que va passar amb l’home que li va disparar al final de la segona temporada? Per què ho va fer?