Si no passa res d’extraordinari d’aquí a una setmana exactament el Kgun10 i jo estarem trepitjant terres nipones. Marxem de vacances 21 dies (23 contant els dies de vol), durant els quals esperem poder visitar Tokyo, Kyoto, Nara, Kamakura, Nikko, Hiroshima i Miyajima.

Tot i que a l’hora de la veritat ja veurem quina és la ruta que fem al final. De moment només tenim confirmat l’hotel dels primers dies que passarem Tokyo i l’hostal per l’estança Kamakura, així que segurament tocarà acabar de fer l’itinerari sobre la marxa.

També tenim concertades les entrades pel Museu Ghibli i pel Museu de Sumo de Tokyo. Però d’aquí a que ens aclarim amb les línies de metro i sapiguem arribar als museus poden passar mil coses. Per sort ens han comentat que no és gens complicat orientar-se per Tokyo i viatjar amb els trens del Japan Rail Pass.

Des de que tinc memòria que penso en fer aquest viatge. Fins i tot fa cosa d’uns cinc anys vaig provar de fer un primer intent amb una colla d’amics, que per cert, al final no es va poder dur a terme. Però aquesta vegada sembla que no hi ha marxa enrere (tenim els bitllets comprats des del mes de febrer) i per fi podré visitar aquest país.

Em moro de ganes de visitar les seves megaciutats, fotografiar els seus temples, passejar pels seus jardins i parcs, i fer senderisme per les seves muntanyes i boscos.

Actualització 28-08-2010:

Si voleu estar al cas per saber on parem, què fem i què mengem, consulteu els nostres comptes de Twitter (mirarem d’actualitzar-los sempre que puguem):

• Compte de Twitter ssogas
• Compte de Twitter Kgun10

Ja explicarem com ha anat l’experiència a la tornada :D

Sovint la gent em diu que tinc molta sort per poder fer la feina des de casa, però personalment no ho acabo de veure així. Tindria molta sort si m’hagués tocat la loteria i no necessités treballar, però com no és el cas em toca treballar, ja sigui des del despatx els dies que estic per Andorra o sol des del menjador de casa. I aquest darrer punt és la pitjor part del teletreball: teletreballar significa estar sol, i estar sol és un pal.

Això no vol dir que estigui a disgust ni tampoc que no m’agradi teletreballar, al contrari, m’agrada molt la feina que faig i procuro fer-la el millor que sé des de qualsevol lloc on estic. Senzillament vull dir que si he d’escollir entre quin dels dos llocs m’estimo més treballar, aquí no hi ha cap mena de dubte: al despatx d’Andorra acompanyat dels TECOBs.

Ara bé, en el que sí crec que he tingut sort ha estat en el fet de tenir l’opció de fer la feina des de casa. El qual m’ha permès coneixe’m millor, passar més temps amb la meva xicota, conèixer gent, fer nous amics i descobrir la comarca del Tarragonès. Així que tot i que passo molt temps sol, podríem dir que l’experiència està sent força positiva i enriquidora.

Jolicloud

És tracta d’un sistema operatiu basat en Ubuntu Netbook Edition i pensat per donar el pas al cloud computing, on la idea principal és estar sempre connectat a Internet (porta una gran quantitat de controladors per treballar amb targes WiFi, Bluetooth i mòdems 3G) i interactuar amb les xarxes socials.

De les 5 o 6 distribucions que he provat per a l’EeePC aquesta és, sense cap mena de dubte, la que menys m’ha agradat. Ja d’entrada és obligatori crear un compte a Jolicloud.com per provar-la (que per cert, encara no he esbrinat com es pot esborrar) i una vegada instal·lada la meitat de les icones que hi ha a l’escriptori van a parar a enllaços de pàgines web (Facebook, Twitter, YouTube, Wikipedia, Google calendar, Google docs, Gmail, Netvibes, …). No poden posar un programa com el Pino o el Gwibber per connectar-se al Twitter? han de posar un enllaç a la web?

Per no parlar de que que el sistema no es va actualitzar fins que vaig entrar un parell de comendes des del terminal, o que el ventilador estava funcionant tota l’estona.

No va durar ni una hora instal·lada en l’ordinador. La idea d’estar sempre connectat a Internet pot estar bé per segons qui, però per a mi no és la distribució més adequada.

Ubuntu Netbook Edition

De les distribucions que he provat és la que millor cobreix les meves necessitats. A l’igual que la la Jolicloud és senzilla d’instal·lar i detecta el hardware a la primera. No obstant, no és necessari crear ningun compte a ubuntu.com i és molt més fàcil d’actualitzar. En qüestió de mitja hora ja havia tret els programes que no pensava fer servir i afegit els que volia. Tot “a cop de ratolí”, sense haver d’entrar comandes des del terminal ni res.

A més el sistema arrenca més ràpid que el Jolicloud i el ventilador no està funcionant sempre. Segurament em quedaré amb l’Ubuntu Netbook Edition per una bona temporada.

Com ja porto un temps cansat de l’Eeebuntu que tinc instal·lada a l’EeePC, m’han vingut ganes de provar-la. Per fer-ho només cal anar a aquesta pàgina, descarregar la imatge de la segona opció (la qual no demana acceptar ninguna llicència, la primera opció sí que ho demana), i copiar-la en un pendrive d’almenys 1GB d’espai. El que té de bo és que no requereix instal·lació per provar el sistema pel que no és necessari esborrar res que estigui instal·lat en l’ordinador.

Així a primer cop d’ull el sistema fa bona pinta, és força colorit (igual un pèl infantil) i la seva interfície orientada a les xarxes socials sembla senzilla. M’agrada perquè d’entrada només porta les aplicacions que faig servir quan m’emporto el portàtil de viatge: navegador web, accés al correu, al twitter, a la missatgeria instantània, reproductor multimèdia i poca cosa més (res de paquets d’ofimàtica). A més detecta i activa el bluetooth, el WiFi i la càmera de vídeo a la primera.

No obstant hi ha uns quants punts que no m’acaben de convèncer:

• Que el gestor de paquets sigui el Yum (m’estimaria més que portés l’apt-get o l’aptitude).
• Que porti el Google Chrome com a navegador (m’estimaria més que portés el Firefox).
• Que porti el Banshee com a reproductor d’àudio (m’estimaria més que portés el Rhythmbox o l’Amarok).
• Que no hi hagi un reproductor de vídeo (l’VLC seria ideal).
• Que no hi hagi un programa de VoIP i/o l’Skype.
• Que la connexió per WiFi és perdi cada dos per tres.

També cal dir que totes les proves les he fet des de l’usb. Vaig provar d’actualitzar el sistema però al final de tot es penjava amb un kernel panic. Igual si instal·lés el sistema al portàtil i l’actualitzés alguns dels punts negatius que comento s’arreglarien. De la mateixa manera igual també podria instal·lar les aplicacions que acabo de comentar. Però de moment no l’instal·laré, trobo que encara li falten coses i no m’acaba de fer el pes. Així que toca esperar i seguir buscant una altra alternativa per a l’Eeebuntu.

El cas es que després d’apagar i tornar a encendre el MacBook el sistema no arrencava. Ni sortia el rEFIt, ni tampoc podia escollir la partició d’arrencada mitjançant la tecla opció del portàtil.

Sovint faig còpies de seguretat de les dades pel que el desastre no era molt crític. Tanmateix la idea d’haver de tornar a instal·lar el sistema no em feia molta gràcia ja que al MacBook hi tinc dos sistemes operatius: Mac OS X i GNU/Linux, i a la vegada dins del sistema GNU/Linux dos sistemes operatius més: win 2000 i win xp en dues màquines virtuals diferents. Així que tornar-ho a instal·lar i configurar tot era, d’entrada, inviable.

Quan em trobo amb problemes de disc acostumo a fer servir la distribució de GNU/Linux SystemRescueCd (ja n’he parlat alguna vegada en el blog). D’entre les moltes utilitats que porta hi ha l’aplicació TestDisk que just serveix per detectar, reparar i recuperar taules de particions. Malauradament no funcionava des del CD, així que vaig optar per instal·lar el Mac OS X en un usb de 8GB i executar el TestDisk des d’aquesta instal·lació:

• Amb el disc dur seleccionat clicar a Proceed
• Clicar a Continue
• Seleccionar l’opció EFI GPT
• Clicar a Analyse
• Una vegada detectades totes les particions clicar sobre Write

L’única partició que no va recuperar bé va ser la de swap. Per sort aquesta la vaig poder recuperar de forma molt senzilla executant el GParted que ve amb la SystemRescueCd.

La primera proposta intenta ser un homenatge a la informàtica retro: fons negre, dibuix en un color verd com el dels terminals antics, i logo i text del cinquè aniversari pixelats. La segona proposta no intenta homenatjar res. Senzillament vam voler fer una cosa diferent al que havíem fet fins ara i ja està.

Després de moltes reunions acompanyades amb cafès i narguils, hem decidit tirar endavant la proposta retro, tot i que amb unes lleugeres modificacions:

La tirada de samarretes ha estat la mateixa que l’any passat, amb talles per nois i noies. Sou ben lliures de passar-vos per TECOB HQ i agafar-ne’n una o dues. No deixeu escapar aquesta edició que celebra els primers cinc anys, que això es cotitzarà d’aquí a un temps i valdrà el seu pes en or (és a dir, ben poc ;).

La conferència va tractar sobre la pèrdua de llibertat que tenim quan utilitzem programari propietari en el nostre ordinador. Va durar una hora i mitja i no es va fer gens pesada, al contrari, va estar amenitzada amb els acudits que el Sr. Stallman anava fent. La veritat és que va ser molt il·lustrativa i no era necessari ser un expert en informàtica per seguir-la. Llàstima que al final es va “liar” la troca i es va barrejar la venta de llibres amb els torns de preguntes.

Recomano a tothom qui si mai pot anar-lo a veure’l, que hi vagi. Que no tots els dies es té l’oportunitat d’assistir a una conferència que tracti temes informàtics de forma divertida.

Pàgines promogudes per Richard Stallman:

- The Free Software Foundation (FSF)
http://www.fsf.org/

- The GNU Operating System
http://www.gnu.org/

- DefectiveByDesign.org | The Campaign to Eliminate DRM
http://www.defectivebydesign.org/

Podeu tobar la conferència que en Richard Stallman va fer a Manresa a la web del Jordi Cerdan: http://www.jordicerdan.com/

El passat dissabte vaig tenir la sort d’anar al concert que el grup Europe va realitzar a Barcelona, per tal de presentar el seu darrer treball Last Look at Eden a la Ciutat Comtal. L’actuació va ser tot un recital on no només van sonar temes dels darrers treballs, si no que també es van poder escoltar algunes de les cançons més mítiques del conjunt suec.

El grup va tocar d’allò més bé i el Joey Tempest, que és tot un Rock Star, no va parar de fer partícip a un públic entregat a més no poder. Segurament el fet de que el concert no fos en un estadi va fer que la sensació de proximitat amb el grup fos més accentuada. En certa manera em va recordar al concert que en Jorn Lande va fer a Barcelona ara fa poc menys de tres anys.

Sens dubte un molt bon concert i personalment, molt millor que no pas el d’en Manson. Tant de bo pugui repetir l’experiència algun dia.

avui

Actualització 22-12-2009: Per resumir-ho en dues paraules podríem dir que el concert de Manson va ser complert i justet.

Complert per que vam veure al reverend en acció, a gent maquillada, a gent encara més maquillada, a gent repartint mastegots, a gent rebent mastegots … Vam escoltar balades, cançons més “canyeres”, discursos sobre “lo bones” que són les drogues, etc. I justet per que amb prou feines va durar una hora i mitja, quan pel mateix preu he anat a concerts que han durat gairebé el doble.

Al principi no les tenia totes ja que a conseqüència de la Copa Davis el concert va haver de fer-se en una carpa i vaig estar patint per la acústica. Per sort al final tot va anar bé i va acabar sent força distret. Ara bé, si torna a Barcelona m’ho pensaré dues vegades abans de tornar-lo a veure.

Per acabar, un parell de fotos que vaig fer durant el concert (les úniques que van quedar més o menys bé), i un enllaç a un vídeo de YouTube amb un dels millors moments del concert:

Marilyn Manson “Running to the Edge of the World” Barcelona 2009

Sempre havia vist per televisió les curses de motocròs que feien al Sant Jordi i portava força temps amb ganes d’anar-hi. Finalment vaig decidir d’anar-hi aquest any ja que per primera vegada han decidit separar el que era la cursa de motocròs del concurs de salts.

Resulta sorprenent la de muntatges que arriben a fer al palau: partits de bàsquet, tornejos de tennis, curses de motocròs, curses de motos d’aigua, concursos de salts de windsurf, … Aquesta vegada però, el palau es va transformar en un circuit de motocròs amb un total de cinc rampes per a que els pilots poguessin lluir-se amb tot el seu repertori de salts acrobàtics i volades espectaculars (amb una de les rampes arribaven a saltar vora els 35 metres!).

L’esdeveniment va ser un un show: hi havia alguns dels millors pilots del món en aquesta especialitat, les figures que feien semblaven impossibles, hi havia focs d’artifici, música en directe, exhibicions de quads, … resumint: una festa. Si l’any que ve ho repeteixen hi torno segur :)

El japonès Eigo Sato

L’espanyol Dany Torres