Un altre joc de Nintendo DS que he acabat no fa gaire. No és que sigui un must have d’aquesta consola, però és que el vaig trobar a un preu molt econòmic i em va fer il·lusió comprar-lo per recordar l’època en què jugava al Dynablaster de PC.

Bàsicament hi ha dos modes de joc: història i batalla. El mode història és força senzill i no fa falta utilitzar totes les armes i poders per arribar al final. A més, hi ha moments on els enemics i els monstres finals es repeteixen al llarg dels diferents nivells, donant la sensació de que els de Hudson Soft no s’hi han esforçat gaire. Per contra el mode batalla es força més divertit, ja sigui jugant contra la CPU o contra d’altres jugadors.

Resumint: entretingut però amb poques novetats respecte al clàssic original.

No fa gaire que vaig arribar al final del Mario Kart DS, el joc de curses esbojarrades protagonitzat pels personatges insígnia de Nintendo. Força entretingut la veritat. No havia jugat abans a ningun altre joc d’aquesta mateixa saga i l’he trobat molt divertit, fent-me recordar per moments als dibuixos animats de les curses dels Autos Locos de Hanna-Barbera.

La mecànica és senzilla: anar guanyant campionats en diferents categories i anar descobrint personatges i vehicles nous al llarg de tots els circuits. Al final el nombre total de personatges (fins a 16) i vehicles que s’acaben obtenint és força correcte. Tanmateix, els circuits són sempre els mateixos per a totes les categories i acaba per cansar una mica. Per sort hi ha una altra modalitat de joc que consisteix en anar completant missions (proves contra-rellotge) que trenquen la dinàmica de les curses i fan que el joc sigui més entretingut.

Però el que més gràcia m’ha fet ha estat jugar contra d’altres oponents via Internet mitjançant la connexió WiFi de la consola. Està genial això de poder jugar contra gent d’altres indrets del món (déu n’hi do amb els japonesos!). Llàstima que només hi puguin jugar fins a 4 contrincants en aquesta modalitat (en “local” hi poden jugar fins a 8), que si no encara seria molt més divertit!

• 
• 

imatges d’IGN.com

Darrerament només he estat jugant a un videojoc: el Kuru Kuru Kururin. Segurament el joc de Game Boy Advance amb el nom més ximple que hi ha, i l’únic que tinc per a aquesta consola (tot i ser de Game Boy Advance s’hi pot jugar amb la Nintendo DS fent servir l’Slot-2).

El joc consisteix en dirigir un bastonet que va girant al llarg de diversos circuits, al mateix temps que s’intenta evitar que xoqui amb les parets i d’altres obstacles que hi ha al mig del trajecte.

És a dir, l’únic que s’ha de fer és evitar impactar. Ni més ni menys.

Tanmateix, i tot i la seva mecànica senzilla, hi ha circuits que són força difícils de passar i fa falta una bona dosis de paciència per superar-los, pensar abans quin trajecte recórrer i quina és la velocitat idònia en que ha de moure’s el bastonet per arribar al final del circuit.

El joc és un vici al més pur estil Tetris i no hi he parat de jugar fins que no m’he passat tots els nivells. Ni gràfics bestials ni punyetes, un joc senzill i una bona idea i ja s’han garantit un bon grapat d’hores de joc.

Llàstima que la segona part del joc no sortís del Japó, que sinó també me’l compraria :D

Un joc que per a mi no passarà a la història. Realment m’ha recordat quan era petit i anava a una acadèmia a estudiar anglès: un british teacher, estudiar lliçons avorrides una darrera l’altra i jocs pocs entretinguts.

Trobo que el joc no aporta res de nou i crec que li falta alguna cosa. Li falta algú com el Dr. Kawashima i les seves mítiques frases. En un moment del joc es descobreix la part de la Barbara (que per cert, sembla una meuca amb uns pits que desafien la llei de la gravetat), que permet passar proves d’oïda i pronunciació, però tot i així és avorrit i fa pal passar aquestes proves. Què se n’ha fet del:

- “Tienes un pelín de fatiga. ¿Me equivoco?”

- “¿Qué haces jugando en lugar de admirar la puesta de sol?”

- “¡Señoras y señores, menuda remontada! ¡Estoy que no quepo de gozo!

Ni els minijocs són divertits. En definitiva, que no és un joc sinó més aviat un conjunt de lliçons d’anglès empaquetades dins un cartutx per a la Nintendo DS. Ara bé, qui vulgui estudiar i repassar anglès és una bona opció (tot i que personalment recomanaria aquest llibre abans que el “joc”).

Després d’haver descobert tots els jocs ocults, esbrinat tots els consells del Dr. Kawashima, i a falta de completar els sudokus, al final m’he animat a escriure un parell de línies sobre el joc.

El joc es basa en els estudis del Dr. japonès sobre el còrtex prefrontal. A partir d’aquí se’ns proposa tot un seguit de pràctiques diàries en forma de jocs, per tal d’exercitar les neurones. La majoria dels jocs es basen en càlculs matemàtics i en lectures, tot i que es poden trobar altres tipus de proves dins l’apartat del test cerebral.

Gràficament el joc és molt senzill, no obstant, això es veu compensat per la personalitat del doctor (que és molt divertida) i pels seus savis consells. A més, el reconeixement d’escriptura i de veu és molt bo, i es pot configurar en diversos idiomes. La llàstima és que gairebé totes les proves són de caràcter matemàtic. Igual hauria estat millor afegir alguna prova de lògica per fer el joc més variat.

Sens dubte un joc molt original que ha aconseguit apropar el món de les consoles a un públic diferent de l’habitual, i que ha suposat una gran quantitat vendes de la portàtil de Nintendo.

Encara no m’he acabat el Brain Training (que per cert, només em queda acabar la part dels sudokus), i ja m’han regalat un altre joc per a la Nintendo DS: l’English Training, un joc per “millorar el nivell d’anglès mentre et diverteixes”.

Amb prou feines hi he jugat un parell de vegades però sembla força entretingut i la mecànica de joc és idèntica a la del Brain Training: anar seguint tota una sèrie de lliçons diàries, completar i descobrir exercicis nous, un professor que et dona consells (llàstima que el professor d’anglès no tingui tanta personalitat com el Dr. Kawashima), perfils per a diferents usuaris, gràfiques d’evolució, etc.

El que encara no he pogut fer és algun test de pronunciació, però tot arribarà. Suposo que a mesura que vagi jugant tindré nous exercicis per fer, i algun d’aquests serà un tipus de prova oral (podeu descartar fer comentaris obscens referents a això últim, si us plau ;-).

No crec que em serveixi per millorar molt l’anglès, però sí crec que em servirà per anar repassant de forma diària coneixements que ja tinc. Ja escriuré un review sobre el joc quan hagi completat totes les lliçons i descobert tots els jocs ocults. El que em recorda que també he d’escriure un review del Brain Training, se m’acumula la feina!

Ja teina ganes d’estrenar la categoria Videjocs en el blog, però mai m’hauria passat pel cap que ho faria durant aquest estiu, i encara menys per parlar d’un joc que m’han regalat i del qual no en tinc la consola per poder-hi jugar: el Brain Training de la Nintendo DS.

El joc me l’ha regalat avui el Kgun10 com a regal d’aniversari (que va ser fa un mes ;-), i segur que ho ha fet per veure quan temps trigo en comprar-me la DS Lite ara que ja tinc un joc (no em coneix ni res el “tio”). O igual me l’ha comprat “en plan” indirecta, i el que m’intenta dir és que necessito fer exercici mental, qui sap!

No ens enganyem, més tard o més d’hora m’acabaré comprant aquesta consola, però ara les coses han canviat i ja no tinc tant clar quan ho faré. Tenia pensat de fer-ho per nadal, però ara ja li estic donant massa voltes al cap: què em puc estalviar per comprar la consola, què puc vendre (més aviat malvendre), a qui li puc demanar per a que me la deixi i almenys provar el joc… Kgun10, “you’re a cábron