sergisogas.com

La setmana passada veig veure La Habitación Perdida, una minisèrie de ciència ficció emesa per cuatro ara fa uns quants mesos.

L’argument gira entorn una clau màgica i una habitació d’un motel. La clau, que obra la porta de l’habitació del motel, te la particularitat d’obrir qualsevol altra porta i traslladar a la persona que entri a l’habitació, a qualsevol altra porta que s’imagini, ja sigui la porta de l’armari de casa seva, la porta de la oficina on treballa, o la porta de l’habitació d’un hotel de les Bahames.

A partir d’aquí i a mesura que avanci la sèrie, aniran apareixent diferents objectes amb propietats “de lo més” estranyes i amb un element en comú: tots els objectes han sortit de l’habitació del motel.

En total hi ha tres episodis (que cuatro va dividir en sis) i tot i que el primer és el més fluix de tots, la trama va agafant força a mesura que avança la sèrie, fent-se cada vegada més interessant.

La sèrie m’ha agradat molt (és boníssima!). Un argument molt original (des de Expediente X que no veia res semblant) i una bona varietat de personatges. A veure si fan una segona temporada (he sentit campanes de que ja hi ha “algo” en preparació) i tornen a sorprendre com ho han fet amb la primera.

No acostumo a trobar temps per enganxar-me a sèries de televisió, i això que diuen que darrerament el llistó està molt alt i n’hi ha de molt bones (CSI, Heroes, Medium, …). Però farà qüestió d’un parell de mesos que si he trobat temps per enganxar-me’n a una: House.

Feia molt de temps que no m’enganxava tant a una sèrie. Que jo recordi la darrera va ser Bola de Drac o L’imperdible Parker Lewis quan encara anava a secundària (fa mooolt i mooolt temps ;-). Però ha estat mirar els dos primers capítols de House i en poc més d’un mes i mig he “fusellat” les tres primeres temporades.

La sèrie la trobo una passada i el personatge de House, juntament amb la resta de membres de l’equip mèdic, estan encertadíssims. Realment s’ha trencat amb el tòpic de les sèries de metges i s’ha trobat un producte totalment diferent al fet fins ara.

Només cal donar un cop d’ull personatge principal, el doctor House. Un gran metge (és un crack!) addicte als calmants, li agraden els videojocs, té moto, porta vambes, va sense afaitar, sempre se surt amb la seva i és un bordegàs a més no poder. Només cal mirar algunes de les millors perles de House que hi ha per YouTube:

• Momentos House MD
• Momentos House MD 2

[Atenció: possible spoiler]

A la web de la FOX posa que s’estrena la quarta temporada el proper dimarts 25 de setembre. A veure si els de Cuatro es posen les piles i no ens fan esperar massa. Per sort, i com Andorra és un país punter i capdavanter, l’apagada analògica serà també la setmana que ve, pel que podrem gaudir dels diagnòstics del carismàtic doctor sense haver d’esperar a que algú pengi els episodis de l’emule.

Ja tinc ganes de saber què passarà amb la Cameron, en Chase, i en Foreman. Seguiran sortint a la sèrie? Quins nous metges triarà en House per formar part en el seu equip? Revelaran algun dia que va passar amb l’home que li va disparar al final de la segona temporada? Per què ho va fer?

Ahir per la nit vaig veure la pel·lícula Steamboy, una obra mestra de l’animació japonesa (i segons la wikipedia, la més cara fins al moment) escrita i dirigida per Katsuhiro Otomo (famós pel seu manga i OVA Akira).

El film transcorre a l’Anglaterra de 1850, en plena revolució industrial, i narra la història d’un noi inventor que només fa que examinar i construir aparells que funcionen amb motors de vapor. Malauradament, la seva tranquil·litat es veu alterada quan rep la visita de dos representants d’una fundació privada, en la qual treballen el seu pare i el seu avi, ambdós també inventors.

Serà llavors quan el noi es veurà immers en una batalla repleta de màquines inversemblants (al més pur estil de Wild Wild West o La Volta al Món en 80 dies), entre el Govern d’Anglaterra i la fundació privada, per veure qui es fa amb el control d’una revolucionària font d’energia de vapor.

La pel·lícula la vaig trobar boníssima, una barreja del millor de Katsuhiro Otomo i del millor de Hayao Miyazaki en un sol film. Llàstima que el Sr. Otomo no s’animi a dirigir més obres per a la gran pantalla més sovint (des d’Akira que no havia dirigit res), o si més no, espero no haver de tornar a esperar uns altres 15 anys per veure una altra pel·lícula d’aquest magnífic realitzador.

Dimarts vaig començar a veure la pel·lícula An Evening With Kevin Smith i com durava molt (més de 3 hores) vaig decidir veure-la en dos tongades. Per sort aquesta tarda “no tenia masses coses a fer” i m’he posat a acabar de veure-la i així de pas, fer temps fins al vespre per anar al Dijous de Rock.

El film en qüestió és més aviat un documental que recull un resum de les conferències que va realitzar el Kevin Smith (director de Clerks i Mallrats entre d’altres) per diferents universitats del Estats Units, i a on es dedica a respondre preguntes de diferents estudiants.

Personalment he trobat aquesta pel·lícula boníssima, genial, awesome! i la recomano a tothom que tingui ganes d’estar unes 3 hores assegut al sofà passant una bona estona. Totes les respostes acaben sent un vivència personal del director i tot plegat sembla un recull de monòlegs sobre la indústria de Hollywood y la vida personal del director, amb acudits de cigales i conys pel mig.

Sembla mentida que sigui ell qui interpreta a Silent Bob en les seves pel·lícules (on gairebé només obre la boca per fumar), i que desprès sigui capaç d’allargar-se ben bé mitja hora per contestar una pregunta. Increïble.

Per acabar només vull afegir que el Sr. Smith també té un blog (del qual confesso ser un assidu visitant), i que al igual que en aquest film/documental, no es talla ni un pèl en postejar sobre les seves vivències personals.

Ahir vaig veure The Experiment, una pel·lícula alemanya la qual feia 3 o 4 anys que n’havia sentit a parlar i que ja feia un parell de mesos que tenia per veure. Així que ahir vaig decidir de no anar a entrenar i veure-la d’una vegada.

La pel·lícula està basada (segons l’IMDb) en una altra dels anys 70, i explica la història d’un grup d’homes que es sotmeten de forma voluntària a un experiment.

L’experiment consisteix en l’alteració de la conducta humana a través d’un joc. Tanquen als voluntaris en una minipresó durant 14 dies, i segons una sèrie de tests divideixen el grup en dos, uns per a que interpretin el rol de vigilant i els altres per a que interpretin el de presoner. A partir d’aquí, els organitzadors de l’experiment sotmeten als participants en diferents situacions i n’estudien el comportament.

Una molt bona pel·lícula que compleix amb totes les expectatives que m’havia fet. Tot i que al ser una pel·lícula que es basa en una altra, segurament es tracta d’un trist remake i no aporta res de nou. Algun dels meus apreciats (i pocs) lectors ha vist l’original? en podeu comentar quelcom?

L’altre dia vaig veure la pel·lícula El Castillo Ambulante del gran MESTRE Hayao Miyazaki. Tècnicament la pel·lícula està molt bé i el talent de Miyazaki torna a ser indiscutible (m’encanta la gran varietat de personatges que pot arribar a crear aquest home, fins i tot els secundaris són genials), però en aquesta ocasió em va fallar l’argument.

Em va donar la sensació de tornar a veure El viaje de Chihiro ja que l’argument em va semblar el mateix però servit d’una altra manera: una noia es troba de sobte en una situació inimaginable, durant el transcurs de la pel·lícula estarà acompanyada per personatges “raros”, s’acabarà enamorant d’un noi amb poders màgics, i s’haurà de buscar la vida per poder tornar a la normalitat.

El cas és que no em va aportar res de nou aquesta pel·lícula. No sé, igual em vaig fer masses expectatives abans de veure-la i per això m’ha decebut una mica, però és que personalment trobo els arguments exactament iguals. Abans aconsellaria altres pel·lícules d’aquest autor com ara: Porco Rosso (per mi la millor de Miyazaki) o Mi vecino Totoro.

No obstant, continuarem seguint de prop aquest il·lustre japonès. Que de ben segur que tard o d’hora ens torna a sorprendre (“fijo”).

Aquest cap de setmana he vist les pel·lícules Saw i Saw II. Me’n va parlar un col·lega durant un sopar que vaig tenir a Barcelona ara ja fa uns mesos, i ja tenia força ganes de veure-les.

No sé per que, em vaig fer la idea de que serien unes pel·lícules semblants a les de Nekromantik (“de lo peor” que he vist mait). Res a veure per sort. De fet, ara que les he vist penso que es poden comparar perfectament amb la saga de Cube, i no pas amb una pel·lícula gore de mal gust.

L’argument em va recordar el de Seven, tret que enlloc de tenir un maníac que representa escenes malaltisses d’un dels set pecats capitals, hi ha un maníac que posa a prova les seves víctimes afrontant-les a jocs macabres i fent-les decidir entre la vida i la mort: si decideixen afrontar la prova (que hi estan obligats) i superar-la, viuen, del contrari moren. Pel que la vida de la víctima està en mans d’ella mateixa i no pas en les de l’assassí.

Resumint, molt bones pel·lícules que trenquen el motlle de l’assassí en sèrie, i que ofereixen un molt bon debat: estaries disposat a mutilar-te una part del teu cos per poder viure? i a matar algú?

Tot i tornar de veure “Underwolrd Evolution”, que personalment no m’ha entusiasmat, m’estimo més comentar un altra pel·lícula que també em va sorprendre molt l’any passat i que, al igual que amb el post de Batman Begins, vaig poder tornar a veure el cap de setmana passat.

La pel·lícula en qüestió és Sin City de Robert Rodriguez i Frank Miller.

Sincerament, quan em vaig assabentar que Robert Rodriguez adaptaria la novela gràfica de Frank Miller em vaig esgarrifar (sempre havia pensat que això ho faria Alex Proyas). Per sort després em van dir que Frank Miller codirigiria la pel·lícula, i això em va calmar.

La veritat és que el resultat final el trobo immillorable i la pel·lícula plasma a la perfecció l’univers de Miller. L’estètica i riquesa visual de la pel·lícula és brutal, la narració de les diferents històries dels protagonistes és boníssima, el detall dels colors intensos, …

Resumint: un altre 10.

Us imagineu que Cristopher Nolan portés a la gran pantalla, el còmic de Batman “The Dark Knight Returns” també de Miller?