sergisogas.com

Ja fa gairebé un mes que vam tornar de Londres amb el Kgun10 però no volia deixar passar l’ocasió d’explicar com van anar les minivacances.

Londres

Sembla mentida però els quatre dies de vacances van donar joc per fer molta cosa. Vam aprofitar per tornar a llocs on tant el Kgun10 com jo ja hi havíem anat però que sempre fa gràcia tornar-hi: el Parlament i el Big Ben, Picadilly Circus, el mercat de Camden, el Natural History Museum, Notting Hill i Portobello, i la visita obligada a la blue door i a la travel bookshop que s’ha de fer si vas a aquesta ciutat amb el Kgun10 ;)

No obstant, també va haver-hi temps per anar a fer de turista a d’altres llocs on no hi havíem estat, com ara el Science Museum, el National Gallery i el museu d’art modern de Londres: el Tate, on vaig confirmar que no entenc ni fava d’art modern (de tot el que vam veure l’únic que em va agradar van ser els grafits de la façana).

Finalment, visita a l’interior del Parlament per, després de passar els molestos controls de seguretat, veure la House of Lords i la House of Commons, que per resumir-ho podríem dir que va ser curiós i un xic avorrit al mateix temps.

Concert d’Iron Maien

El veritable motiu del viatge, anar a veure als Iron Maiden a casa seva i en funció de la data de l’espectacle planificar el viatge i els dies de les vacances.

El concert que va tenir lloc al Twickenham Stadium de Londres va presentar les actuacions de quatre grups en total: Lauren Harris (grup liderat per la filla d’Steve Harris, el baixista dels Maiden), Within Temptation, Avenged Sevenfold i Iron Maiden.

En total unes cinc hores de festival on destacaria la bona organització (autobusos gratuïts per arribar i marxar de l’estadi, gent facilitant informació per tot arreu, puntualitat, etc) i el poc fum de tabac que vam haver d’empassar (res a veure amb el concert de Dream Theater on vam acabar ben farts).

Llàstima que estiguéssim una mica lluny i el so era lleugerament fluix, tota la resta genial! No crec que sigui la darrera vegada que organitzi unes vacances en funció d’un concert.

Doncs sí, demà mateix torno a Londres! Ens escapem quatre dies amb el Kgun10 per tornar a visitar aquesta magnífica ciutat. Amb prou feines ens hem vist i encara no tenim massa clar què anirem a veure, però bé, tot sobre la marxa :D

Hem parlat de tornar al Parlament, al Camden, a Notting Hill i a Portobello… també hem dit al d’anar al Tate i al National Gallery Museum, a St. Paul, etc. Fins i tot hem dit d’anar un dia a Southampton (hi vam estar al 2004 i ens faria gràcia tornar-hi). Només hi ha una cosa que sí és segur que anirem a veure:

Ja explicarem com ens ha anat a la tornada :D

Una vegada més el Comú d’Andorra la Vella ha organitzat les nits dels Dijous de Rock per als mesos de juliol i agost.

Però per a mi, el millor d’enguany no són els grups, ni el fet que tornin a tocar a la Plaça del Poble d’Andorra la Vella. No, el millor d’aquesta edició és el cartell:

No sé vosaltres però jo el trobo boníssim i personalment crec que és el millor que han fet fins ara. Felicito des d’aquí als Freehand Conspirators per aquest cartell tant original.

Segur que s’ho deurien passar de conya durant la sessió de fotografies: que si el Toni en barnús (que consti que això m’ho invento), que si el fotògraf i els focus dins el bany, que si la foto no es bona, que si falta més escuma dins la banyera… no si fins i tot m’agradaria veure el “cómo se hizo”.

Us heu fixat que darrera el Toni hi ha una ampolla? de què podrà ser? no sé per què però crec que no és un xampú :D

avui

Actualització 15-11-2007: Déu n’hi do quin concert. Per a mi no hi ha cap mena de dubte, Dream Theater = gods of metal!!!

L’espectacle va tenir lloc al Palau Olímpic de Badalona i va començar amb Symphony X com a teloners, un grup americà que desconeixia completament (n’havia sentit a parlar però no havia escoltat res). El seu concert va estar força bé, i tot i que no sonaven massa bé encara van tenir alguns moments molt bons quan el vocalista del grup va animar el públic parlant en castellà (chapeau per Allen!).

Després d’això va tocar esperar a que els tècnics preparessin l’escenari per al següent concert (mai hauria imaginat que aplaudiria una formiga de cartó pedra :-). Mentrestant, un semàfor com els de Nova York col·locat a dalt de l’escenari indicava quan sortirien a escena els de Dream Theater.

Finalment semàfor en ambar, i al cap de no res en verd per donar pas a la mítica banda de Nova York que presentava el seu darrer treball: Systematic Chaos.

Era la segona vegada que els anava a veure i he de dir que m’ho vaig passar tant bé com a la primera. Brutal en Portnoy (impressionants les bateries que fa servir), boníssims els solos d’en Rudess i d’en Petrucci, i impecables les actuacions d’en Myung i d’en LaBrie. La veritat es que és increïble el nivell de virtuosisme que tenen cadascun dels membres del grup. De fet, ara mateix no sabria dir si hi ha algun altre grup amb un nivell semblant.

Per sort aquesta vegada vaig pensar en agafar la càmera de fotos. La llàstima es que d’entre totes les fotos que vaig fer només se’n poder aprofitar unes poques (i encara gràcies!). Hauré de practicar i provar de fer més fotos en entorns amb menys llum.

Tanmateix, he estat buscant i he trobat aquest post i aquest altre de dos bloggers que també van anar al concert, i que relaten força més bé que jo com va anar l’esdeveniment. A més, tots dos han penjat molt bones fotos i algun que altre vídeo.

Ja portava uns dies pensant que havia d’escriure un post sobre els Mordigans, un grup Punk / Hardcore / Rock andorrà, que a la vegada també s’atreveix amb d’altres estils musicals com ara l’ska, o ritmes més tropicals.

Em fa molta gràcia parlar d’ells. Primer, per que ja fa molt de temps que ens coneixem (amb alguns dels membres ens coneixem des de petits), i segon, per que segurament és el grup del qual n’he fet un seguiment més exhaustiu. Els he vist tocar al Rocky, al Menta, al Cau d’Arinsal, als Dijous de Rock… també els he vist tocar amb diferents bateries, baixistes, guitarres…

Ja són uns quants anys i “mola” haver-los seguit de prop per que se’n pot veure l’evolució. Des de la primera maqueta que hem van passar, fins al seu últim treball Satyrus actaea (gràcies Santi per la còpia ;-).

Aquest darrer és una “passada”. No només per l’acabat “pofessional” del CD (res de CD gravat ni portada de fotocòpia, no, aquí s’hi han deixat la pasta!), sinó també per la qualitat de la gravació. Desconec les hores que hi hauran dedicat per fer-lo però de ben segur que ha valgut la pena. A més, amb les darreres incorporacions a la banda (Joel als efectes i Marc a la bateria) el grup ha guanyat moltíssim. Tant de bo segueixin en aquesta línia i els pugui veure en molts més concerts.

Per acabar penjo algunes fotos que va fer el Kgun10 durant un concert al Rocky ara fa força temps (també n’hi ha alguna de meva :-).

Aquest cap de setmana passat vaig aprofitar per fer una escapada sobtada a Madrid. Hi havia estat feia uns 10 anys i amb prou feines recordava alguna cosa (serà que no em deuria quedar amb molt bon record ;-). El cas es que la visita va durar tant sols la tarda del dissabte. Tanmateix vaig tenir temps de visitar un bon grapat de coses: “La Puerta de Alcalá”, “La Puerta del Sol”, “El Oso y el Madroño”, “El Paseo del Prado”, “El Retiro”, “El Palacio Real”, “El Congreso de los Diputados”, … una bona passejada al cap i a la fi.

Però el millor de tot va venir a la nit quan vaig anar a veure un espectacle: Mamma Mia!. Un musical basat en les cançons del grup suec ABBA.

Sincerament, sóc una persona que “raja” bastant dels musicals (canvio de canal només veure que als Simpsons es posen a cantar) i reconec que vaig anar a l’obra molt reticent (tractant-se d’un musical, m’hauria estimat més anar a veure Queen). No obstant, l’obra em va encantar. La posada en escena, els actors (impressionant la Nina!), el guió, els jocs de llums, el so, el decorat (minimalista però molt ben aconseguit), les adaptacions de les cançons, el vestuari, la música en directe…

En resum: una passada d’espectacle, molt divertit i amb un final apoteòsic! … i per a que ho digui jo que no m’agraden els musicals… gairebé vaig sortir de l’obra cantant :D

Serà qüestió de donar una segona oportunitat als musicals (en directe, això si). Segur que n’hi ha d’altres en cartell que també són molt bons… acabarà per agradar-me Jesucristo Superstar?

avui

Actualització 27-04-2007: Bé, el concert va ser tal i com m’esperava: una passada! tot i que va acabar un pèl tard i al final vaig acabar força cansat (es fa molt dur sortir d’un concert a les 0.30h i haver de pujar a Andorra per llevar-se a l’endemà a dos quarts de vuit). Serà que m’estic fent gran? ;-)

Els teloners van sortir mitja hora més tard de l’anunciat. Després va sortir un segon grup de teloners que no sortia al cartell. I al final, i després de gairebé una hora de proves de so, va aparèixer Jorn Lande i la seva banda per oferir un bon espectacle al públic assistent.

I quin espectacle!!! La veritat és que no fa falta un Sant Jordi ni un bon show per sortir ben animat d’un concert. Van tocar els temes mítics del darrer disc, d’altres d’àlbums anteriors, algun de The Ark, els guitarres i el bateria es van currar uns solos bestials… però el millor de tot: en Jorn Lande. Em va donar la sensació de que no se li han pujat els fums de Rock Star al cap i en el fons el vaig veure simpàtic i tot. Posava per sortir bé a les fotos que li feien la gent de la primera fila, al final del concert va estar saludant al públic… chapeau per Jorn!

Ja tinc ganes d’anar a un altre concert seu!!!

A veure si per a la pròxima vegada penso en endur-me una càmera de veritat, que la del mòbil serveix per a ben poca.

demà

Actualització 22-12-2006: Sé que sembla mentida però fins ara no he trobat una estona per escriure un parell de línies sobre el concert, i d’això ja fa gairebé un mes. Aprendré algun dia a organitzar-me millor?

El concert va ser una passada, el millor que he vist fins al moment. També s’ha de dir que ha estat el tercer gran concert al que he anat i que segurament va ser per això que en vaig sortir tant impressionat, però és que l’espectacle que vaig veure al Palau va ser bestial!

La posada en escena, el Sant Jordi a rebentar (més de 20000 persones si no vaig entendre malament), la música, el show que van muntar, l’Eddie en acció (que per cert, és “feo que te cagas”)… A més feia molt de temps que esperava veure aquest grup (sobretot en Bruce Dickinson) i va complir totalment les meves expectatives.

Visca Iron Maiden i la mare que els va … !

Al acabar el concert van dir que tornaran a l’estiu del 2007 per tocar temes d’àlbums antics (del quart al vuitè crec). A veure si puc tornar-hi que ja tinc ganes de tornar-los a veure.

Ara ja he vist 3 dels meus 4 grups preferits, només em queda per veure TOOL. Llàstima que no parés atenció ja que van venir a Barcelona el passat tres de novembre. La propera vegada no se m’escaparan!

Fa uns dies que vaig mirar la pel·lícula Some Kind of Monster, un documental que cobreix un període de crisis del grup Metallica. Me la va recomanar un amic i ja portava uns quants dies pensant en escriure un parell de línies.

El documental comprèn l’etapa des de que marxa el baixista del grup (2001), fins a la publicació del darrer àlbum St. Anger (2003). I el que comença sent la història de com un grup heavy (per a alguns el millor que hi ha) enregistra i prepara un àlbum, acaba sent un relat de les mil i una dificultats que afronta la banda.

Els problemes amb la beguda d’en Hetfield, la querella que van tenir contra Napster, les picabaralles entre el Hetfield i l’Ulrich (pobre Kirk, la paciència que ha de tenir aquest home!), les teràpies de grup a les quals es van sotmetre, etc. Si és que en el fons, la vida d’una estrella del rock no és gens fàcil… Per sort al final tot acaba bé i com a gran grup que són, aconsegueixen superar tots els entrebancs i enregistrar un disc molt bo.

Malgrat que la pel·lícula dura més de dues hores, aquesta no es fa llarga (al contrari). Personalment em vaig quedar amb les ganes de saber més de cada un dels membres. Clar que fer això implicaria allargar el documental un parell d’hores més, i tampoc és “plan”.

Sembla que darrerament m’estic afeccionant a veure documentals (ja vaig comentar quant em va agradar el documental del Kevin Smith aquí), i la veritat és que el gènere m’atrau força. Algú podria recomanar-me’n d’altres de semblants? que no siguin els de Michael Moore o el de Super Size me.

Jorn Lande és un cantant de heavy que ha passat a formar part de la llista dels meus cantants preferits, juntament amb el reverend Manson, Bruce Dickinson (cantant d’Iron Maiden) i Maynard James Keenan (cantant de TOOL).

Nascut a Noruega l’any 1968, és un cantant tot terreny que em recorda al Ronnie James Dio (cantant de Rainbow, Black Sabbath i DIO entre d’altres) i que és capaç de cantar qualsevol cosa, des de heavy melòdic fins al metal més “canyero”. És per això que no em sorprèn gens que hagi estat el cantant d’un bon grapat de grups de rock, i que també hagi tingut temps de gravar discs en solitari.

El vaig descobrir com a cantant de ARK, després com a cantant de Vagabond (tot i que cronològicament primer va ser cantant de Vagabond i després ho va ser d’ARK), i finalment com a cantant de Masterplan, un grup metal molt potent amb pinzellades d’Iron Maiden, Helloween i Stratovarius. Tanmateix, també ha fet diverses col·laboracions en d’altres bandes.

Durant el passat mes de maig es va separar de Masterplan per discrepàncies amb la resta de membres del grup (Jorn volia que el grup anés cap a un heavy més melòdic, mentre que la resta volien tornar a les seves arrels més metal). Una llàstima ja que m’hauria agradat escoltat un altre CD de Masterplan amb Jorn com a cantant.

És curiós veure com en cap dels tres grups que he comentat en el paràgraf anterior, no ha arribat a gravar un tercer CD d’estudi.

En qualsevol cas, espero que em sorprengui aviat, ja sigui en solitari o com cantant d’algun altre grup.