El passat dissabte vaig tenir la sort d’anar al concert que el grup Europe va realitzar a Barcelona, per tal de presentar el seu darrer treball Last Look at Eden a la Ciutat Comtal. L’actuació va ser tot un recital on no només van sonar temes dels darrers treballs, si no que també es van poder escoltar algunes de les cançons més mítiques del conjunt suec.

El grup va tocar d’allò més bé i el Joey Tempest, que és tot un Rock Star, no va parar de fer partícip a un públic entregat a més no poder. Segurament el fet de que el concert no fos en un estadi va fer que la sensació de proximitat amb el grup fos més accentuada. En certa manera em va recordar al concert que en Jorn Lande va fer a Barcelona ara fa poc menys de tres anys.

Sens dubte un molt bon concert i personalment, molt millor que no pas el d’en Manson. Tant de bo pugui repetir l’experiència algun dia.

avui

Actualització 22-12-2009:

Per resumir-ho en dues paraules podríem dir que el concert de Manson va ser complert i justet.

Complert per que vam veure al reverend en acció, a gent maquillada, a gent encara més maquillada, a gent repartint mastegots, a gent rebent mastegots … Vam escoltar balades, cançons més “canyeres”, discursos sobre “lo bones” que són les drogues, etc. I justet per que amb prou feines va durar una hora i mitja, quan pel mateix preu he anat a concerts que han durat gairebé el doble.

Al principi no les tenia totes ja que a conseqüència de la Copa Davis el concert va haver de fer-se en una carpa i vaig estar patint per la acústica. Per sort al final tot va anar bé i va acabar sent força distret. Ara bé, si torna a Barcelona m’ho pensaré dues vegades abans de tornar-lo a veure.

Per acabar, un parell de fotos que vaig fer durant el concert (les úniques que van quedar més o menys bé), i un enllaç a un vídeo de YouTube amb un dels millors moments del concert:

Marilyn Manson “Running to the Edge of the World” Barcelona 2009

Reprenc l’activitat d’escriure al blog després d’un llarg període d’inactivitat per parlar de l’esdeveniment que vaig anar a veure el cap de setmana passat al Palau Sant Jordi de Barcelona: el Solo X Freestyle Internacional de Barcelona. Un concurs de salts amb motos de motocròs.

Sempre havia vist per televisió les curses de motocròs que feien al Sant Jordi i portava força temps amb ganes d’anar-hi. Finalment vaig decidir d’anar-hi aquest any ja que per primera vegada han decidit separar el que era la cursa de motocròs del concurs de salts.

Resulta sorprenent la de muntatges que arriben a fer al palau: partits de bàsquet, tornejos de tennis, curses de motocròs, curses de motos d’aigua, concursos de salts de windsurf, … Aquesta vegada però, el palau es va transformar en un circuit de motocròs amb un total de cinc rampes per a que els pilots poguessin lluir-se amb tot el seu repertori de salts acrobàtics i volades espectaculars (amb una de les rampes arribaven a saltar vora els 35 metres!).

L’esdeveniment va ser un un show: hi havia alguns dels millors pilots del món en aquesta especialitat, les figures que feien semblaven impossibles, hi havia focs d’artifici, música en directe, exhibicions de quads, … resumint: una festa. Si l’any que ve ho repeteixen hi torno segur :)

El japonès Eigo Sato

L’espanyol Dany Torres

mes de juliol

• dia 03: After Mars + Persefone (death metal)
• dia 10: Oriol-Migue Funky Team (funk)
• dia 17: Acrobass (jazz/rock)
• dia 24: Morth Wyrtha (black metal)

mes d’agost

• dia 21: Jamed + Egophobia (punk – hardcore)
• dia 28: Sleepy Rodriguez (rockabilly)

Però per a mi, el millor d’enguany no són els grups, ni el fet que tornin a tocar a la Plaça del Poble d’Andorra la Vella. No, el millor d’aquesta edició és el cartell:

No sé vosaltres però jo el trobo boníssim i personalment crec que és el millor que han fet fins ara. Felicito des d’aquí als Freehand Conspirators per aquest cartell tant original.

Segur que s’ho deurien passar de conya durant la sessió de fotografies: que si el Toni en barnús (que consti que això m’ho invento), que si el fotògraf i els focus dins el bany, que si la foto no es bona, que si falta més escuma dins la banyera… no si fins i tot m’agradaria veure el “cómo se hizo”.

Us heu fixat que darrera el Toni hi ha una ampolla? de què podrà ser? no sé per què però crec que no és un xampú :D

Com a aficionat del còmic que sóc valoro molt positivament aquesta iniciativa. No obstant, no em vull fer moltes il·lusions i m’estimo més tocar de peus a terra. No sé per què aquí a Andorra s’acostuma a fer servir el terme “museu” molt alegrement i sovint es confon amb el de “sala d’exposicions”. Per a mi un museu és un espai de centenars de metres quadrats dedicat a exposar i conservar elements amb un cert valor històric i/o cultural, no pas un parell de sales dedicades a exhibir alguna mostra de forma puntual.

Que consti que amb això no vull menysprear La Massana Còmic, ni em passaria pel cap! de fet sempre dic que m’estimo més anar a La Massana Còmic més que no pas anar al Saló del Còmic de Barcelona (sempre enfocat a les editorials i als llançaments comercials). El que sí vull fer és criticar els espais que es pengen l’etiqueta de “museu” al principat: el museu de maquetes d’Andorra, el museu Viladomat, el museu de la nina russa, … no sé vosaltres però jo sovint m’avergonyeixo quan parlo sobre els nostres museus amb gent de fora el país.

Personalment m’agradaria que es fes quelcom semblant al Museu Nacional de l’Automòbil (l’únic espai que qualificaria com a museu, tot i que es podria condicionar millor): un establiment amb diverses sales, amb visites guiades o autoguiades en diversos idiomes per atraure gent de fora, amb diferents esdeveniments al llarg de l’any… Que facin alguna cosa que realment valgui la pena visitar i que serveixi com a reclam per atraure gent dels països veïns per a que vinguin a visitar Andorra.

Sé que segurament demano massa, però també penso que amb temps i ganes es pot arribar a fer més que un minimuseu. Si més no espero que l’actual candidatura comenci amb un bon projecte i permeti crear la base per tenir en un futur quelcom força interessant.

L’exposició, que recórrer el món sota el lema “veure és conèixer”, ha viatjat ja per diferents països i presenta un total d’unes deu figures humanes senceres, així com diferents òrgans i d’altres elements presents en l’anatomia humana.

Deixant de banda la polèmica (hi ha qui assegura que els cossos provenen d’algun país on no es respecten els drets humans), l’exposició l’he trobat molt bona i molt didàctica. Sí que impressiona una mica veure tots aquells cossos disseccionats, però la veritat es que és molt millor que no pas veure-ho en algun llibre d’anatomia o animació en 3D.

Les parts que més m’han agradat han estat la del sistema nerviós (sempre m’havia demanat com era la medul·la espinal per dins) i la de l’aparell circulatori on, mitjançant una tècnica de manipulació de polímers, es mostra tot l’entrellat d’artèries, venes i vasos sanguinis que composen un braç, una cama, un òrgan, o un cos sencer (impressionant!).

També hi ha una altra part molt curiosa de veure on s’ensenyen òrgans sans al costat d’altres afectats per càncer (segur que més d’un s’haurà plantejat deixar de fumar sortint de l’exposició :).

En total unes dues hores d’exposició que recomano a tothom que no sigui molt aprensiu. Així que qui tingui ganes d’anar-hi té fins al 31 de març per anar a les Drassanes Reials de Barcelona i visitar-la. De veritat que val la pena!

avui

Actualització 15-11-2007:

Déu n’hi do quin concert. Per a mi no hi ha cap mena de dubte, Dream Theater = gods of metal!!!

L’espectacle va tenir lloc al Palau Olímpic de Badalona i va començar amb Symphony X com a teloners, un grup americà que desconeixia completament (n’havia sentit a parlar però no havia escoltat res). El seu concert va estar força bé, i tot i que no sonaven massa bé encara van tenir alguns moments molt bons quan el vocalista del grup va animar el públic parlant en castellà (chapeau per Allen!).

Després d’això va tocar esperar a que els tècnics preparessin l’escenari per al següent concert (mai hauria imaginat que aplaudiria una formiga de cartó pedra :-). Mentrestant, un semàfor com els de Nova York col·locat a dalt de l’escenari indicava quan sortirien a escena els de Dream Theater.

Finalment semàfor en ambar, i al cap de no res en verd per donar pas a la mítica banda de Nova York que presentava el seu darrer treball: Systematic Chaos.

Era la segona vegada que els anava a veure i he de dir que m’ho vaig passar tant bé com a la primera. Brutal en Portnoy (impressionants les bateries que fa servir), boníssims els solos d’en Rudess i d’en Petrucci, i impecables les actuacions d’en Myung i d’en LaBrie. La veritat es que és increïble el nivell de virtuosisme que tenen cadascun dels membres del grup. De fet, ara mateix no sabria dir si hi ha algun altre grup amb un nivell semblant.

Per sort aquesta vegada vaig pensar en agafar la càmera de fotos. La llàstima es que d’entre totes les fotos que vaig fer només se’n poder aprofitar unes poques (i encara gràcies!). Hauré de practicar i provar de fer més fotos en entorns amb menys llum.

Tanmateix, he estat buscant i he trobat aquest post i aquest altre de dos bloggers que també van anar al concert, i que relaten força més bé que jo com va anar l’esdeveniment. A més, tots dos han penjat molt bones fotos i algun que altre vídeo.

Però el millor de tot va venir a la nit quan vaig anar a veure un espectacle: Mamma Mia!. Un musical basat en les cançons del grup suec ABBA.

Sincerament, sóc una persona que “raja” bastant dels musicals (canvio de canal només veure que als Simpsons es posen a cantar) i reconec que vaig anar a l’obra molt reticent (tractant-se d’un musical, m’hauria estimat més anar a veure Queen). No obstant, l’obra em va encantar. La posada en escena, els actors (impressionant la Nina!), el guió, els jocs de llums, el so, el decorat (minimalista però molt ben aconseguit), les adaptacions de les cançons, el vestuari, la música en directe…

En resum: una passada d’espectacle, molt divertit i amb un final apoteòsic! … i per a que ho digui jo que no m’agraden els musicals… gairebé vaig sortir de l’obra cantant :D

Serà qüestió de donar una segona oportunitat als musicals (en directe, això si). Segur que n’hi ha d’altres en cartell que també són molt bons… acabarà per agradar-me Jesucristo Superstar?

avui

Actualització 27-04-2007:

Bé, el concert va ser tal i com m’esperava: una passada! tot i que va acabar un pèl tard i al final vaig acabar força cansat (es fa molt dur sortir d’un concert a les 0.30h i haver de pujar a Andorra per llevar-se a l’endemà a dos quarts de vuit). Serà que m’estic fent gran? ;-)

Els teloners van sortir mitja hora més tard de l’anunciat. Després va sortir un segon grup de teloners que no sortia al cartell. I al final, i després de gairebé una hora de proves de so, va aparèixer Jorn Lande i la seva banda per oferir un bon espectacle al públic assistent.

I quin espectacle!!! La veritat és que no fa falta un Sant Jordi ni un bon show per sortir ben animat d’un concert. Van tocar els temes mítics del darrer disc, d’altres d’àlbums anteriors, algun de The Ark, els guitarres i el bateria es van currar uns solos bestials… però el millor de tot: en Jorn Lande. Em va donar la sensació de que no se li han pujat els fums de Rock Star al cap i en el fons el vaig veure simpàtic i tot. Posava per sortir bé a les fotos que li feien la gent de la primera fila, al final del concert va estar saludant al públic… chapeau per Jorn!

Ja tinc ganes d’anar a un altre concert seu!!!

A veure si per a la pròxima vegada penso en endur-me una càmera de veritat, que la del mòbil serveix per a ben poca.

Aquest és el títol de l’obra de teatre que vaig anar a veure aquest cap de setmana passat a Barcelona. Es podria dir que en ma vida he anat al teatre, i coses de la vida que la setmana passada hi vaig acabar anant un parell de vegades.

Hi vaig anar sense saber de què anava, sense conèixer a ningun dels actors i sense haver llegit res de l’obra. Senzillament vaig passar per davant del Club Capitol (a dalt de tot de Les Rambles) i em va semblar que podria estar entretingut.

A l’igual que en l’obra que havia vist feia quatre dies, en aquesta també hi participaven tres actors. No obstant, els actors només interactuaven entre ells al principi i al final de la obra, pel que l’obra acaba sent tot un seguit de monòlegs (un per cada actor).

L’obra va durar un bon parell d’hores i la vaig trobar divertidíssima, fins al punt que vaig acabar amb mal de panxa i de galtes de tant riure. Molt més divertida que no pas l’obra que vaig anar a veure d’EL TERRAT. A més, els actors van tenir el detall d’esperar-se a la sortida per rebre les salutacions i felicitacions del públic (tot un detall que no havia vist fer mai).

Total, que qui estigui per Barcelona i tingui ganes de passar una bona estona, que no deixi d’anar a veure aquest espectacle. Segur que s’ho passarà dallò més bé!