sergisogas.com

Una vegada més el Comú d’Andorra la Vella ha organitzat les nits dels Dijous de Rock per als mesos de juliol i agost.

Però per a mi, el millor d’enguany no són els grups, ni el fet que tornin a tocar a la Plaça del Poble d’Andorra la Vella. No, el millor d’aquesta edició és el cartell:

No sé vosaltres però jo el trobo boníssim i personalment crec que és el millor que han fet fins ara. Felicito des d’aquí als Freehand Conspirators per aquest cartell tant original.

Segur que s’ho deurien passar de conya durant la sessió de fotografies: que si el Toni en barnús (que consti que això m’ho invento), que si el fotògraf i els focus dins el bany, que si la foto no es bona, que si falta més escuma dins la banyera… no si fins i tot m’agradaria veure el “cómo se hizo”.

Us heu fixat que darrera el Toni hi ha una ampolla? de què podrà ser? no sé per què però crec que no és un xampú :D

L’altre dia vaig llegir al diari BONDIA que el comú de la Massana està estudiant fer un museu dedicat al còmic i a l’animació. Una iniciativa que sens cap mena de dubte està lligada a l’èxit de La Massana Còmic (dita mostra celebrarà enguany la dotzena edició).

Com a aficionat del còmic que sóc valoro molt positivament aquesta iniciativa. No obstant, no em vull fer moltes il·lusions i m’estimo més tocar de peus a terra. No sé per què aquí a Andorra s’acostuma a fer servir el terme “museu” molt alegrement i sovint es confon amb el de “sala d’exposicions”. Per a mi un museu és un espai de centenars de metres quadrats dedicat a exposar i conservar elements amb un cert valor històric i/o cultural, no pas un parell de sales dedicades a exhibir alguna mostra de forma puntual.

Que consti que amb això no vull menysprear La Massana Còmic, ni em passaria pel cap! de fet sempre dic que m’estimo més anar a La Massana Còmic més que no pas anar al Saló del Còmic de Barcelona (sempre enfocat a les editorials i als llançaments comercials). El que sí vull fer és criticar els espais que es pengen l’etiqueta de “museu” al principat: el museu de maquetes d’Andorra, el museu Viladomat, el museu de la nina russa, … no sé vosaltres però jo sovint m’avergonyeixo quan parlo sobre els nostres museus amb gent de fora el país.

Personalment m’agradaria que es fes quelcom semblant al Museu Nacional de l’Automòbil (l’únic espai que qualificaria com a museu, tot i que es podria condicionar millor): un establiment amb diverses sales, amb visites guiades o autoguiades en diversos idiomes per atraure gent de fora, amb diferents esdeveniments al llarg de l’any… Que facin alguna cosa que realment valgui la pena visitar i que serveixi com a reclam per atraure gent dels països veïns per a que vinguin a visitar Andorra.

Sé que segurament demano massa, però també penso que amb temps i ganes es pot arribar a fer més que un minimuseu. Si més no espero que l’actual candidatura comenci amb un bon projecte i permeti crear la base per tenir en un futur quelcom força interessant.

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de fer una escapada a Barcelona i visitar Bodies - The Exhibition, una exposició polèmica que mostra cossos disseccionats de persones reals, els quals han estat tractats químicament per evitar la descomposició.

L’exposició, que recórrer el món sota el lema “veure és conèixer”, ha viatjat ja per diferents països i presenta un total d’unes deu figures humanes senceres, així com diferents òrgans i d’altres elements presents en l’anatomia humana.

Deixant de banda la polèmica (hi ha qui assegura que els cossos provenen d’algun país on no es respecten els drets humans), l’exposició l’he trobat molt bona i molt didàctica. Sí que impressiona una mica veure tots aquells cossos disseccionats, però la veritat es que és molt millor que no pas veure-ho en algun llibre d’anatomia o animació en 3D.

Les parts que més m’han agradat han estat la del sistema nerviós (sempre m’havia demanat com era la medul·la espinal per dins) i la de l’aparell circulatori on, mitjançant una tècnica de manipulació de polímers, es mostra tot l’entrellat d’artèries, venes i vasos sanguinis que composen un braç, una cama, un òrgan, o un cos sencer (impressionant!).

També hi ha una altra part molt curiosa de veure on s’ensenyen òrgans sans al costat d’altres afectats per càncer (segur que més d’un s’haurà plantejat deixar de fumar sortint de l’exposició :).

En total unes dues hores d’exposició que recomano a tothom que no sigui molt aprensiu. Així que qui tingui ganes d’anar-hi té fins al 31 de març per anar a les Drassanes Reials de Barcelona i visitar-la. De veritat que val la pena!

avui

Actualització 15-11-2007: Déu n’hi do quin concert. Per a mi no hi ha cap mena de dubte, Dream Theater = gods of metal!!!

L’espectacle va tenir lloc al Palau Olímpic de Badalona i va començar amb Symphony X com a teloners, un grup americà que desconeixia completament (n’havia sentit a parlar però no havia escoltat res). El seu concert va estar força bé, i tot i que no sonaven massa bé encara van tenir alguns moments molt bons quan el vocalista del grup va animar el públic parlant en castellà (chapeau per Allen!).

Després d’això va tocar esperar a que els tècnics preparessin l’escenari per al següent concert (mai hauria imaginat que aplaudiria una formiga de cartó pedra :-). Mentrestant, un semàfor com els de Nova York col·locat a dalt de l’escenari indicava quan sortirien a escena els de Dream Theater.

Finalment semàfor en ambar, i al cap de no res en verd per donar pas a la mítica banda de Nova York que presentava el seu darrer treball: Systematic Chaos.

Era la segona vegada que els anava a veure i he de dir que m’ho vaig passar tant bé com a la primera. Brutal en Portnoy (impressionants les bateries que fa servir), boníssims els solos d’en Rudess i d’en Petrucci, i impecables les actuacions d’en Myung i d’en LaBrie. La veritat es que és increïble el nivell de virtuosisme que tenen cadascun dels membres del grup. De fet, ara mateix no sabria dir si hi ha algun altre grup amb un nivell semblant.

Per sort aquesta vegada vaig pensar en agafar la càmera de fotos. La llàstima es que d’entre totes les fotos que vaig fer només se’n poder aprofitar unes poques (i encara gràcies!). Hauré de practicar i provar de fer més fotos en entorns amb menys llum.

Tanmateix, he estat buscant i he trobat aquest post i aquest altre de dos bloggers que també van anar al concert, i que relaten força més bé que jo com va anar l’esdeveniment. A més, tots dos han penjat molt bones fotos i algun que altre vídeo.

Aquest cap de setmana passat vaig aprofitar per fer una escapada sobtada a Madrid. Hi havia estat feia uns 10 anys i amb prou feines recordava alguna cosa (serà que no em deuria quedar amb molt bon record ;-). El cas es que la visita va durar tant sols la tarda del dissabte. Tanmateix vaig tenir temps de visitar un bon grapat de coses: “La Puerta de Alcalá”, “La Puerta del Sol”, “El Oso y el Madroño”, “El Paseo del Prado”, “El Retiro”, “El Palacio Real”, “El Congreso de los Diputados”, … una bona passejada al cap i a la fi.

Però el millor de tot va venir a la nit quan vaig anar a veure un espectacle: Mamma Mia!. Un musical basat en les cançons del grup suec ABBA.

Sincerament, sóc una persona que “raja” bastant dels musicals (canvio de canal només veure que als Simpsons es posen a cantar) i reconec que vaig anar a l’obra molt reticent (tractant-se d’un musical, m’hauria estimat més anar a veure Queen). No obstant, l’obra em va encantar. La posada en escena, els actors (impressionant la Nina!), el guió, els jocs de llums, el so, el decorat (minimalista però molt ben aconseguit), les adaptacions de les cançons, el vestuari, la música en directe…

En resum: una passada d’espectacle, molt divertit i amb un final apoteòsic! … i per a que ho digui jo que no m’agraden els musicals… gairebé vaig sortir de l’obra cantant :D

Serà qüestió de donar una segona oportunitat als musicals (en directe, això si). Segur que n’hi ha d’altres en cartell que també són molt bons… acabarà per agradar-me Jesucristo Superstar?

avui

Actualització 27-04-2007: Bé, el concert va ser tal i com m’esperava: una passada! tot i que va acabar un pèl tard i al final vaig acabar força cansat (es fa molt dur sortir d’un concert a les 0.30h i haver de pujar a Andorra per llevar-se a l’endemà a dos quarts de vuit). Serà que m’estic fent gran? ;-)

Els teloners van sortir mitja hora més tard de l’anunciat. Després va sortir un segon grup de teloners que no sortia al cartell. I al final, i després de gairebé una hora de proves de so, va aparèixer Jorn Lande i la seva banda per oferir un bon espectacle al públic assistent.

I quin espectacle!!! La veritat és que no fa falta un Sant Jordi ni un bon show per sortir ben animat d’un concert. Van tocar els temes mítics del darrer disc, d’altres d’àlbums anteriors, algun de The Ark, els guitarres i el bateria es van currar uns solos bestials… però el millor de tot: en Jorn Lande. Em va donar la sensació de que no se li han pujat els fums de Rock Star al cap i en el fons el vaig veure simpàtic i tot. Posava per sortir bé a les fotos que li feien la gent de la primera fila, al final del concert va estar saludant al públic… chapeau per Jorn!

Ja tinc ganes d’anar a un altre concert seu!!!

A veure si per a la pròxima vegada penso en endur-me una càmera de veritat, que la del mòbil serveix per a ben poca.

El humor que nos sale de los fogones

Aquest és el títol de l’obra de teatre que vaig anar a veure aquest cap de setmana passat a Barcelona. Es podria dir que en ma vida he anat al teatre, i coses de la vida que la setmana passada hi vaig acabar anant un parell de vegades.

Hi vaig anar sense saber de què anava, sense conèixer a ningun dels actors i sense haver llegit res de l’obra. Senzillament vaig passar per davant del Club Capitol (a dalt de tot de Les Rambles) i em va semblar que podria estar entretingut.

A l’igual que en l’obra que havia vist feia quatre dies, en aquesta també hi participaven tres actors. No obstant, els actors només interactuaven entre ells al principi i al final de la obra, pel que l’obra acaba sent tot un seguit de monòlegs (un per cada actor).

L’obra va durar un bon parell d’hores i la vaig trobar divertidíssima, fins al punt que vaig acabar amb mal de panxa i de galtes de tant riure. Molt més divertida que no pas l’obra que vaig anar a veure d’EL TERRAT. A més, els actors van tenir el detall d’esperar-se a la sortida per rebre les salutacions i felicitacions del públic (tot un detall que no havia vist fer mai).

Total, que qui estigui per Barcelona i tingui ganes de passar una bona estona, que no deixi d’anar a veure aquest espectacle. Segur que s’ho passarà dallò més bé!

Ahir a la nit vaig anar a Encamp a veure La Vida Mata, un espectacle d’EL TERRAT on hi participen Fermí Fernandes, David Fernández i David Ramírez, tots tres col·laboradors del programa Buenafuente i Homo Zapping de la cadena Antena 3.

L’espectacle dura una hora i mitja i s’autodefineix com “una obra d’humor intel·ligent”. Està formada per diversos sketchs i monòlegs combinats amb música i audiovisuals. Tot i tenir alguns moments fluixos, l’obra està prou bé i vaig acabar passant una bona estona (com amb quasi tot el que produeix EL TERRAT). No obstant, em va costar acostumar-me a sentir al Fernandes i al Fernández parlar en català (des de que el Buenafuente va anar a Antena 3 que no segueixo gairebé res del que fa).

Llàstima que la sala de festes d’Encamp no estava plena al 100%, que per una vegada que ve porten un espectacle com aquest penso que val la pena anar-hi. No si en el fons he de reconèixer que a Andorra es fan propostes interessants, l’únic que s’ha d’estar al cas de les diferents agendes culturals que hi ha al país, especialment de les comunals.

demà

Actualització 22-12-2006: Sé que sembla mentida però fins ara no he trobat una estona per escriure un parell de línies sobre el concert, i d’això ja fa gairebé un mes. Aprendré algun dia a organitzar-me millor?

El concert va ser una passada, el millor que he vist fins al moment. També s’ha de dir que ha estat el tercer gran concert al que he anat i que segurament va ser per això que en vaig sortir tant impressionat, però és que l’espectacle que vaig veure al Palau va ser bestial!

La posada en escena, el Sant Jordi a rebentar (més de 20000 persones si no vaig entendre malament), la música, el show que van muntar, l’Eddie en acció (que per cert, és “feo que te cagas”)… A més feia molt de temps que esperava veure aquest grup (sobretot en Bruce Dickinson) i va complir totalment les meves expectatives.

Visca Iron Maiden i la mare que els va … !

Al acabar el concert van dir que tornaran a l’estiu del 2007 per tocar temes d’àlbums antics (del quart al vuitè crec). A veure si puc tornar-hi que ja tinc ganes de tornar-los a veure.

Ara ja he vist 3 dels meus 4 grups preferits, només em queda per veure TOOL. Llàstima que no parés atenció ja que van venir a Barcelona el passat tres de novembre. La propera vegada no se m’escaparan!

Del 19 d’octubre al 19 de novembre es pot veure a la Sala d’Exposicions de La Massana (edifici del telecabina), una exposició de dibuixos i esbossos del disseny de personatges de la pel·lícula La Novia Cadáver de Tim Burton.

Dit disseny de personatges es va portar a terme per Grangel Studio. Un estudi català que ja te força experiència en realitzar el disseny de personatges per a estudis de Hollywood (també van ser els encarregats de dissenyar els personatges de El Príncipe de Egipto o Hormigaz de DreamWorks).

A banda dels diferents dibuixos i esbossos que hi ha (que personalment diria que no són originals, sinó còpies), també hi ha un parell de vitrines amb figures/joguines cedides per La Bauhaus. No obstant, es troben a faltar maquetes fetes per l’estudi Grangel ja que, a banda de realitzar el disseny de personatges (dibuixos), també fan les respectives maquetes amb argila o resina.

L’exposició està prou bé i es veu en qüestió d’uns quinze minuts. La única pega és l’emplaçament, com és que han posat una sala d’exposicions en aquell edifici? mira que arriba a molestar el soroll del telecabina!