Farà qüestió d’un parell de setmanes que vaig llegir el còmic Cuarenta y sies. Una proposta signada pels dos italians que més admiro: Milo Manara i Valentino Rossi (si si, el de les motos).

La unió d’aquests dos genis ha donat fruit a un còmic que es centra en les curses de Moto GP, i en les peripècies que haurà de superar el pilot italià per evitar que una organització maligna li prengui el seu ADN. Tot barrejat amb noies lleugeres de roba (que per alguna cosa el còmic el signa el Manara) i d’altres paranoies d’en Rossi (el seu gos parla, la seva moto també, pateix visions on surten Steve McQuenn i Jim Morrison, etc.).

Des del meu punt de vista tota la història passa molt de pressa i trobo forçat que l’hagin volgut encabir en quaranta-sis pàgines (com no podia ser d’una altra manera). Crec que hauria quedat millor si s’hagués repartit en tres o quatre volums (així les curses durarien més d’un parell de vinyetes). No obstant, el còmic encara està prou bé i és d’agrair el nivell de detall d’algunes vinyetes dibuixades per Manara.

En definitiva, un còctel de Rossi, motos i “ties bones” que no deixa de ser una mera curiositat només apta per als incondicionals d’en Rossi.

Per acabar, i com a curiositat, vull comentar que és el segon còmic d’en Milo Manara que tinc i l’únic dels dos que puc llegir. El primer està en turc (crec) i me’l va portar el Kgun10 com a record d’unes vacances que va fer a Turquia (gràcies de nou “tiu”!).

La setmana passada vaig llegir el llibre El viaje a la felicidad d’Eduard Punset, un escriptor i divulgador científic català, conegut per ser el presentador del programa Redes (La 2) i de El primero de la clase (TVE).

Vaig assabentar-me del Sr. Punset quan va començar a postejar en el seu blog, i des de llavors que el segueixo, ja que acostuma a parlar de temes científics i d’actualitat. És per això que quan em vaig topar amb aquest llibre mentre xafardejava per una llibreria de Cambrils, vaig decidir comprar-lo sense pensar-m’ho.

El llibre, tal i com el nom indica, aprofundeix sobre les diferents claus que s’han d’aconseguir per arribar a la felicitat, però no a nivell personal, sinó a nivell d’espècie i de societat complexa. Desmitificant conceptes com ara els diners, la salut, l’educació i la família, entre d’altres.

Un total de 200 pàgines dividides en 8 capítols, i repletes de contrastacions científiques de diferents camps (com ara la biologia, la psiquiatria, la neurologia, la sociologia o l’antropologia), anècdotes personals, entrevistes i reflexions molt encertades, de les quals m’agradaria destacar dues del darrer paràgraf del primer capítol:

… la sociedad moderna ha invertido demasiado en frigoríficos, lavavajillas, coches, grúas, carreteras o equipos digitales y demasiado poco en valores intangibles como el compromiso con los demás o la felicidad …

… la felicidad no depende tanto del nivel de inversión en la perpetuación de la especie y el equipamiento, como de algo menos tangible caracterizado por actitudes y valores vinculados al mantenimiento de la especie en condiciones sostenibles …

La veritat és que el llibre m’ha sorprés gratament i segurament compraré algun altre d’aquest mateix autor. Aquest mes es publica un nou llibre del Sr. Punset: El alma está en el cerebro, el qual sembla força interessant. No obstant, Cara a cara con la vida, la mente y el Universo també té bona pinta. Ja veurem quin compro abans.

Aquesta tarda he tornat a llegir Museum, una al·lucinada escrita i dibuixada per Fernando de Felipe, i editada per Glénat l’any 1994. Un còmic que m’agrada llegir de tant en tant (és llegeix en poc més de 20 minuts) i que sempre que ve algun col·lega a casa i té una mica de temps li deixo per a que el llegeixi. De fet sempre recomano llegir aquest còmic a gent que no li agrada aquest tipus de lectura.

En aquest còmic, de Felipe ens proposa un viatge a través de cadascun dels objectes curiosos (al algú li sona el cap miniaturitzat de la portada?) que formen part del Museu del Col·leccionista Compulsiu, darrera dels quals s’amaga una història d’humor força macabre. Per fer-nos una lleugera idea, aquest còmic ve a ser una barreja entre Four Rooms i Hostel, però sobre paper.

És increïble el poder narratiu de l’autor i la facilitat que té per crear històries. No obstant, també destaca pel grafisme que utilitza en els seus treballs. Un estil de dibuix molt personal e inconfusible, així com un colorejat molt particular. L’home va ser professor de belles arts i això és nota.

Sembla però que de Felipe s’ha desvinculat completament del món del còmic ja que des dels anys 90 que no publica res. Fins i tot ha deixat una història sense acabar. L’últim que vaig llegir d’ell va ser en un fòrum on deien que feia guions per pel·lícules, cosa que no em sorprendria.

Actualització 06-07-2006:

Doncs sí, ha fet guions de pel·lícules. Entre elles Darkness segons l’IMDb. Serà el mateix de Felipe?

Ja està. Ja he acabat de llegir El codi Da Vinci, pel que quan vagi al cine a veure la pel·lícula podré anar-hi amb la sensació d’haver fet els deures.

Amb això dono per acabada la primera fase de lectura de Dawn Brown, deixant per a més endavant altres llibres com ara Fortalesa Digital o El gran engany (algú m’aconsella un en particular?).

Ambdós llibres (El codi Da Vinci i Àngels i dimonis) segueixen la mateixa fórmula de “trobar una pista que condueix a resoldre un enigma per anar a parar a una altra pista”. Havent-hi pel mig suspens, persecucions, dones boniques i grups/persones radicals que faran les mil-i-una per… fer els llibres molt entretinguts.

La veritat és que els llibres m’han enganxat molt, tot i que si hagués d’escollir-ne un triaria El codi Da Vinci. Segurament per que m’ha donat la sensació de que l’ART hi juga un paper més important, mentre que en el d’Àngels i dimonis hi intervé més el paper de l’ESGLÉSIA, i a mi el tema de les religions se’m fa força pesat.

Resumint, un bon parell de llibres que m’han fet venir moltes ganes de viatjar i tornar a Roma, París i Londres, així com de tornar a veure la pel·lícula National Treasure.

No m’agrada llegir novel·les (segurament la m*rda de llibres que em feien llegir a l’institut van fer que agafés mania a aquests tipus de lectures) i sovint, quan acabo de llegir un llibre tinc la sensació d’haver perdut el temps. És per això que acostumo a llegir llibres, manuals i revistes relacionats amb el món de la informàtica, i còmics.

Tanmateix, també penso que una mica de lectura “seria” no fa mal a ningú. Així que de tant en tant decideixo llegir alguna que altra novel·la.

La darrera vegada que ho vaig fer va ser amb El Senyor dels Anells (vaig llegir les novel·les just abans que s’estrenessin les pel·lícules). I ara, motivat per la propera estrena d’El codi Da Vinci he decidit llegir les obres de Dan Brown.

Ahir vaig acabar Àngels i dimonis i l’he trobat genial. Feia molt temps que no m’ho passava tant bé llegint un llibre. De fet només m’havia passat una vegada fa molts i molts anys, quan de petit vaig llegir La història interminable.

L’obra de Brown enganxa molt i sembla que l’autor, a part de tenir una molt bona imaginació, està molt ben documentat. De fet ara entenc el fenomen que ha ocasionat aquest autor i com és que ha obtingut tant èxit. Ja tinc ganes de començar El codi Da Vinci i no descarto llegir més obres de Brown (tot i que segurament les deixaré per a l’estiu).