sergisogas.com

L’altre dia vaig llegir al diari BONDIA que el comú de la Massana està estudiant fer un museu dedicat al còmic i a l’animació. Una iniciativa que sens cap mena de dubte està lligada a l’èxit de La Massana Còmic (dita mostra celebrarà enguany la dotzena edició).

Com a aficionat del còmic que sóc valoro molt positivament aquesta iniciativa. No obstant, no em vull fer moltes il·lusions i m’estimo més tocar de peus a terra. No sé per què aquí a Andorra s’acostuma a fer servir el terme “museu” molt alegrement i sovint es confon amb el de “sala d’exposicions”. Per a mi un museu és un espai de centenars de metres quadrats dedicat a exposar i conservar elements amb un cert valor històric i/o cultural, no pas un parell de sales dedicades a exhibir alguna mostra de forma puntual.

Que consti que amb això no vull menysprear La Massana Còmic, ni em passaria pel cap! de fet sempre dic que m’estimo més anar a La Massana Còmic més que no pas anar al Saló del Còmic de Barcelona (sempre enfocat a les editorials i als llançaments comercials). El que sí vull fer és criticar els espais que es pengen l’etiqueta de “museu” al principat: el museu de maquetes d’Andorra, el museu Viladomat, el museu de la nina russa, … no sé vosaltres però jo sovint m’avergonyeixo quan parlo sobre els nostres museus amb gent de fora el país.

Personalment m’agradaria que es fes quelcom semblant al Museu Nacional de l’Automòbil (l’únic espai que qualificaria com a museu, tot i que es podria condicionar millor): un establiment amb diverses sales, amb visites guiades o autoguiades en diversos idiomes per atraure gent de fora, amb diferents esdeveniments al llarg de l’any… Que facin alguna cosa que realment valgui la pena visitar i que serveixi com a reclam per atraure gent dels països veïns per a que vinguin a visitar Andorra.

Sé que segurament demano massa, però també penso que amb temps i ganes es pot arribar a fer més que un minimuseu. Si més no espero que l’actual candidatura comenci amb un bon projecte i permeti crear la base per tenir en un futur quelcom força interessant.

Farà qüestió d’un parell de setmanes que vaig llegir el còmic Cuarenta y sies. Una proposta signada pels dos italians que més admiro: Milo Manara i Valentino Rossi (si si, el de les motos).

La unió d’aquests dos genis ha donat fruit a un còmic que es centra en les curses de Moto GP, i en les peripècies que haurà de superar el pilot italià per evitar que una organització maligna li prengui el seu ADN. Tot barrejat amb noies lleugeres de roba (que per alguna cosa el còmic el signa el Manara) i d’altres paranoies d’en Rossi (el seu gos parla, la seva moto també, pateix visions on surten Steve McQuenn i Jim Morrison, etc.).

Des del meu punt de vista tota la història passa molt de pressa i trobo forçat que l’hagin volgut encabir en quaranta-sis pàgines (com no podia ser d’una altra manera). Crec que hauria quedat millor si s’hagués repartit en tres o quatre volums (així les curses durarien més d’un parell de vinyetes). No obstant, el còmic encara està prou bé i és d’agrair el nivell de detall d’algunes vinyetes dibuixades per Manara.

En definitiva, un còctel de Rossi, motos i “ties bones” que no deixa de ser una mera curiositat només apta per als incondicionals d’en Rossi.

Per acabar, i com a curiositat, vull comentar que és el segon còmic d’en Milo Manara que tinc i l’únic dels dos que puc llegir. El primer està en turc (crec) i me’l va portar el Kgun10 com a record d’unes vacances que va fer a Turquia (gràcies de nou “tiu”!).

Aquest és el títol d’uns dels darrers volums del Superlópez, la història del qual està ambientada al Principat d’Andorra. El vaig llegir el diumenge passat mentre tornava cap a Andorra des de Cambrils, i a la vegada que em va fer passar una bona estona, també em va portar molts bons records ja que va ser gràcies a aquestes historietes que vaig començar a aficionar-me als còmics.

Tot comença quan un tal Boris II, presumpte hereu a la corona de les Valls d’Andorra (WTF?), s’alia amb el Gran Tchupón per poder arrencar literalment les valls del principat i elevar-les fins al mar, per convertir el petit país en una illa i així requalificar el seu sòl i guanyar diners amb inversors (més o menys). Per sort els seus plans es veuen esgarrats gràcies a la visita d’en Juan (Superlópez) i els seus amics a Andorra.

Personalment crec que no és una de les millors històries del Superlópez (si no hagués estat per que està ambientat a Andorra no l’hauria comprat), però fa gràcia veure els detalls que ha arribat a capturar en JAN al llarg de totes les vinyetes (el Centre Comercial River, la Casa d’Areny-Plandolit, Caldea, els Grans Magatzems Pyrénées, …) i com arriba a esmentar alguns dels tòpics del principat (blanqueig de diners, especulació immobiliària, …).

D’altra banda, navegant per buscar més informació sobre aquest còmic m’he topat amb aquesta pàgina, que conté enllaços cap a un article que va fer el Diari d’Andorra sobre el còmic, i cap a una entrevista que li van fer a l’autor. Deixo els enllaços de l’article aquí i de l’entrevista aquí per a qui vulgui tafanejar més sobre el tema.

Aquesta tarda he tornat a llegir Museum, una al·lucinada escrita i dibuixada per Fernando de Felipe, i editada per Glénat l’any 1994. Un còmic que m’agrada llegir de tant en tant (és llegeix en poc més de 20 minuts) i que sempre que ve algun col·lega a casa i té una mica de temps li deixo per a que el llegeixi. De fet sempre recomano llegir aquest còmic a gent que no li agrada aquest tipus de lectura.

En aquest còmic, de Felipe ens proposa un viatge a través de cadascun dels objectes curiosos (al algú li sona el cap miniaturitzat de la portada?) que formen part del Museu del Col·leccionista Compulsiu, darrera dels quals s’amaga una història d’humor força macabre. Per fer-nos una lleugera idea, aquest còmic ve a ser una barreja entre Four Rooms i Hostel, però sobre paper.

És increïble el poder narratiu de l’autor i la facilitat que té per crear històries. No obstant, també destaca pel grafisme que utilitza en els seus treballs. Un estil de dibuix molt personal e inconfusible, així com un colorejat molt particular. L’home va ser professor de belles arts i això és nota.

Sembla però que de Felipe s’ha desvinculat completament del món del còmic ja que des dels anys 90 que no publica res. Fins i tot ha deixat una història sense acabar. L’últim que vaig llegir d’ell va ser en un fòrum on deien que feia guions per pel·lícules, cosa que no em sorprendria.

Actualització 06-07-2006: Doncs sí, ha fet guions de pel·lícules. Entre elles Darkness segons l’IMDb. Chapeau per de Felipe!

Com cada any per aquestes dates, s’ha celebrat durant aquesta setmana i l’anterior la desena edició de La Massana Còmic, a l’Edifici La Closeta de la Massana (P. Andorra). Un Microsaló del Còmic, però fet a les Valls D’Andorra i sense un caràcter tant comercial com el Saló Internacional del Còmic de Barcelona. De fet no hi les típiques parades d’editorials presentant les darreres novetats, sinó que més aviat és un conjunt d’exposicions de diferents autors. A més, també organitzen tallers de còmics per als més petits, conferències, concursos i visionats de pel·lícules.

No obstant, sempre munten un parell d’estands on poder comprar algun còmic i alguna figura de merchandising. Així que aprofitant que hi anava, he estat buscant el còmic V de Vendetta de Moore (reeditat fa no res per Planeta). Però res, no l’he trobat (ja el compraré a Barcelona la pròxima vegada que baixi). Pel que m’he dedicat a passejar per les diferents exposicions de Miralles, Rosinski, Vance, Denayer i Jan Op de Beeck (excel·lent caricaturista), entre d’altres.

Cal comentar que gairebé sempre les exposicions són els mateixos originals dels autors. Pel que és una gran oportunitat de veure el treball que ha realitzat l’autor (llapis, tinta i color). Però el millor de tot és que durant el primer cap de setmana del Microsaló, els autors estan disponibles als fans, fet que ajuda a obtenir un dibuix o una firma del dibuixant, i oblidar-te així de les cues quilomètriques del Saló de Barcelona.

Recordo que abans jo era un dels (pocs) “plastes” que anava en busca de firmes i dibuixos en aquest Microsaló (segur que més d’un autor es pensaria que es lliuraria dels fans pel sòl fet de pujar a Andorra, je je):

- Sr. Royo, ¿me firma este libro?
- Sr. Azpiri, ¿me hace un dibujo en este bloc?

Però no sé que em passa que en les darreres edicions ja no ho he fet. M’estaré fent gran? NO! Senzillament no aconsegueixo coincidir amb el cap de setmana de la inauguració, que sinó més d’un autor dubtaria en tornar a pujar.

Acabo de llegir per n-éssima vegada el còmic Lobo/Mask. Un còmic BESTIAL publicat ja fa temps per Norma Editorial en dos volums (aquest i aquest altre), i que sempre que porto una bona temporada sense llegir còmics em ve de gust llegir. I mira que en tinc de còmics (fins i tot molts sense llegir: Alita, Appleseed, Ranma, Batman… algun dia espero), però sempre acabo llegint aquest.

The Mask és un personatge conegut gràcies a l’adaptació que se’n va fer al cinema, en canvi el Lobo no ho és tant. Una llàstima ja que és un dels millors personatges que hi ha.

Per a que us feu una idea, el Lobo és un extraterrestre caçarecompenses que li agrada el sexe, fumar, veure i torturar (sobretot torturar… i fer patir, i mutilar també). I que va aconseguir eliminar tota la seva espècie per poder dir que era the Main Man (l’únic). I a més, és immortal (un detall important per a un assassí psicòpata) i està super”cachas”.

D’aquesta manera aquest còmic aconsegueix reunir dos dels personatges més sonats del món de les vinyetes, fent d’aquest còmic un gran circ macabre molt divertit, i que gràcies a aquest vaig acabar comprant tota la col·lecció de còmics del Lobo.