sergisogas.com

La setmana passada veig veure La Habitación Perdida, una minisèrie de ciència ficció emesa per cuatro ara fa uns quants mesos.

L’argument gira entorn una clau màgica i una habitació d’un motel. La clau, que obra la porta de l’habitació del motel, te la particularitat d’obrir qualsevol altra porta i traslladar a la persona que entri a l’habitació, a qualsevol altra porta que s’imagini, ja sigui la porta de l’armari de casa seva, la porta de la oficina on treballa, o la porta de l’habitació d’un hotel de les Bahames.

A partir d’aquí i a mesura que avanci la sèrie, aniran apareixent diferents objectes amb propietats “de lo més” estranyes i amb un element en comú: tots els objectes han sortit de l’habitació del motel.

En total hi ha tres episodis (que cuatro va dividir en sis) i tot i que el primer és el més fluix de tots, la trama va agafant força a mesura que avança la sèrie, fent-se cada vegada més interessant.

La sèrie m’ha agradat molt (és boníssima!). Un argument molt original (des de Expediente X que no veia res semblant) i una bona varietat de personatges. A veure si fan una segona temporada (he sentit campanes de que ja hi ha “algo” en preparació) i tornen a sorprendre com ho han fet amb la primera.

avui

Actualització 15-11-2007: Déu n’hi do quin concert. Per a mi no hi ha cap mena de dubte, Dream Theater = gods of metal!!!

L’espectacle va tenir lloc al Palau Olímpic de Badalona i va començar amb Symphony X com a teloners, un grup americà que desconeixia completament (n’havia sentit a parlar però no havia escoltat res). El seu concert va estar força bé, i tot i que no sonaven massa bé encara van tenir alguns moments molt bons quan el vocalista del grup va animar el públic parlant en castellà (chapeau per Allen!).

Després d’això va tocar esperar a que els tècnics preparessin l’escenari per al següent concert (mai hauria imaginat que aplaudiria una formiga de cartó pedra :-). Mentrestant, un semàfor com els de Nova York col·locat a dalt de l’escenari indicava quan sortirien a escena els de Dream Theater.

Finalment semàfor en ambar, i al cap de no res en verd per donar pas a la mítica banda de Nova York que presentava el seu darrer treball: Systematic Chaos.

Era la segona vegada que els anava a veure i he de dir que m’ho vaig passar tant bé com a la primera. Brutal en Portnoy (impressionants les bateries que fa servir), boníssims els solos d’en Rudess i d’en Petrucci, i impecables les actuacions d’en Myung i d’en LaBrie. La veritat es que és increïble el nivell de virtuosisme que tenen cadascun dels membres del grup. De fet, ara mateix no sabria dir si hi ha algun altre grup amb un nivell semblant.

Per sort aquesta vegada vaig pensar en agafar la càmera de fotos. La llàstima es que d’entre totes les fotos que vaig fer només se’n poder aprofitar unes poques (i encara gràcies!). Hauré de practicar i provar de fer més fotos en entorns amb menys llum.

Tanmateix, he estat buscant i he trobat aquest post i aquest altre de dos bloggers que també van anar al concert, i que relaten força més bé que jo com va anar l’esdeveniment. A més, tots dos han penjat molt bones fotos i algun que altre vídeo.