sergisogas.com

Fa un parell de setmanes que vam decidir comprar un parell de codificadors per a la televisió digital terrestre (TDT). Bàsicament per que alguns dels canals que es poden veure a Andorra no es veien ni es sentien del tot bé (malgrat el gran de servei de l’STA ;-).

Després de passejar-me per un parell de centres de foto-ràdio, vam optar per uns Philips DTR 200. La seva instal·lació és molt fàcil i intuïtiva (fins i tot m’atreviria a dir que no és necessari qui vingui amb un manual d’instruccions), i en qüestió d’un parell de minuts ja estaven tots els canals buscats i en un determinat ordre.

Com a nota curiosa cal remarcar que pot arribar a gestionar uns 500 canals diferents. Arribarà algun dia en què puguem veure tants canals a Andorra? Ja em costa creure que n’hi hagi 15 amb la m*rda de programació que hi ha (no va per tu Ruth, de fet els informatius són de les pocs programes que miro, en serio!).

Clar que en quant a gustos no hi ha res escrit i reconec que soc el primer que es mor de ganes de que emetin el canal Quatro, per poder veure el programa Humor Amarillo (sense comentaris). Un altre canal en anglès tampoc estaria malament.

En fi, sembla que tocarà esperar a que facin l’ “apagón� de l’analògic por poder sintonitzar més canals en digital. Pel 2007 diuen, no? Per sort hem guanyat qualitat pel que fa a la imatge, al so i al teletext, i podem veure uns quants canals més.

Fa uns dies que vaig mirar la pel·lícula Some Kind of Monster, un documental que cobreix un període de crisis del grup Metallica. Me la va recomanar un amic i ja portava uns quants dies pensant en escriure un parell de línies.

El documental comprèn l’etapa des de que marxa el baixista del grup (2001), fins a la publicació del darrer àlbum St. Anger (2003). I el que comença sent la història de com un grup heavy (per a alguns el millor que hi ha) enregistra i prepara un àlbum, acaba sent un relat de les mil i una dificultats que afronta la banda.

Els problemes amb la beguda d’en Hetfield, la querella que van tenir contra Napster, les picabaralles entre el Hetfield i l’Ulrich (pobre Kirk, la paciència que ha de tenir aquest home!), les teràpies de grup a les quals es van sotmetre, etc. Si és que en el fons, la vida d’una estrella del rock no és gens fàcil… Per sort al final tot acaba bé i com a gran grup que són, aconsegueixen superar tots els entrebancs i enregistrar un disc molt bo.

Malgrat que la pel·lícula dura més de dues hores, aquesta no es fa llarga (al contrari). Personalment em vaig quedar amb les ganes de saber més de cada un dels membres. Clar que fer això implicaria allargar el documental un parell d’hores més, i tampoc és “plan”.

Sembla que darrerament m’estic afeccionant a veure documentals (ja vaig comentar quant em va agradar el documental del Kevin Smith aquí), i la veritat és que el gènere m’atrau força. Algú podria recomanar-me’n d’altres de semblants? que no siguin els de Michael Moore o el de Super Size me.

I seguint en la línia de voler aprofitar el cap de setmana, diumenge passat vam anar amb el Kgun10 a fer la Via Ferrada Regina. Aquesta via es troba al ben mig de la carretera que passa pel pantà d’Oliana (Alt Urgell), i segons diuen és una de les millors vies ferrades de Catalunya, tant per l’equipament com per les vistes que ofereix.

És la segona via ferrada que faig i en comparació amb la primera (la Via Ferrada d’Engolasters, Andorra) aquesta és molt més difícil, suposo que pel fet de que la via d’Oliana dura com unes tres hores més. No obstant, al llarg del recorregut et vas trobant varies vies d’escapatòria (algunes de “delicades”), pel que no és necessari completar tot el trajecte de la via.

Potser el començament de la via és el pas més difícil ja que s’ha d’escalar uns tres metres per arribar a la primera grapa (una dona va haver de pujar-se sobre les nostres espatlles per fer aquest pas). Però una vegada superat aquest pas i estant ja assegurat, la resta és anar pujant.

L’ascensió és molt entretinguda i pel camí hi ha moments on no cal anar assegurat. També hi ha un pont de mico (el qual no té res a veure amb el de la Via Ferrada d’Engolasters), un sostre molt “cabr*n” (el qual em va deixat fet caldo), passos laterals, passos amb escales, algun altre pas prohibit als nens per la seva dificultat… resumint, una via molt i molt complerta i amb unes vistes increïbles!

Una llàstima que no l’acabéssim però és que va arribar un punt on no podia donar més de mi (la pujada al Coma Pedrosa del dia abans em va passar factura), i després de 3h i 10min pujant vam decidir agafar una escapatòria. En fi, la propera vegada segur que l’acabem, prometo anar més ben preparat i descansat.

Aquest cap de setmana m’he tornat a quedar a Andorra, i donat que queden pocs dies d’estiu vaig decidir aprofitar-lo al màxim. D’aquesta manera dissabte me’n vaig anar d’excursió amb el Kgun10 a fer el Pic de Coma Pedrosa.

Està situat a la parròquia de La Massana i és el pic (corregiu-me si m’equivoco, si us plau ;-) més alt d’Andorra (té una alçada de 2942m).

És una excursió que intento fer cada any (si més no arribar al refugi, i si m’hi puc quedar a dormir encara millor!) ja que per a mi és la més maca que es pot fer a Andorra. Té de tot: bosc, rius, tarteres, cascades, estanys, … una “passada”. A més, no és molt difícil de fer i en poc més de tres hores et plantes a dalt de tot del cim (nosaltres vam trigar 3h i 10min i això que vam parar per fer fotos, per beure aigua, per agafar aire, etc.).

De l’excursió cal destacar el refugi pel bon estat en que es troba (crec que és l’únic d’Andorra que està vigilat durant tota la temporada) i pels luxes que hi pots arribar a trobar, des de dutxes, fins a refrescs a uns preus quasi prohibitius (una Coca-Cola de llauna a 3,5€, ouch!).

De fet puc dir que he estat en hotels de tres estrelles més “cutres” que aquest refugi, pel que sempre recomano passar-hi almenys una nit. De veritat que val la pena!