sergisogas.com

El passat dimecres dia 24 em van fer una entrevista per a la secció Treball al DIA, que com cada diumenge publica el Diari d’Andorra, i a on cada setmana entrevisten a una persona per a que parli de la seva activitat laboral.

Van contactar amb mi per telèfon el dimarts dia 23, em van preguntar a què es dedica l’empresa on treballo i quins serveis oferim, em van demanar un currículum per poder preparar un llistat de preguntes i també em van demanar si els hi podia enviar una foto. L’endemà vam fer l’entrevista (també per telèfon) i els hi vaig enviar una foto per correu electrònic.

Recordo que quan vam acabar l’entrevista vaig demanar si podia veure l’article abans de que fos publicat. Em van dir que no, que no era necessari ja que la conversa estava gravada i no s’anava a publicar res que jo no hagués dit.

Al final l’entrevista va sortir el diumenge passat i segons el meu punt de vista, va quedar força bé. De fet no m’esperava que quedés tant bé.

No obstant, em va mosquejar força que s’esmentés l’empresa on havia treballat anteriorment ja que jo no en vaig parlar pas. Sí que sortia en el currílucum que els hi vaig enviar, però (repeteixo) jo no en vaig parlar. Per aquesta regla de tres també haurien d’haver mencionat les altres empreses on he treballat, però no, havien d’esmentar just aquella en concret. D’haver llegit l’article abans de que sortís publicat hauria demanat que esborressin aquella part.

En fi, suposo que coses com aquestes deuen passar sovint amb la premsa i val més no fer-s’hi mala sang. Si més no m’han ofert una bona oportunitat de fer publicitat de l’empresa i han tingut el detall d’enviar-me el pdf de l’entrevista.

El diumenge passat vaig agafar l’autobús per tornar a Andorra des de Barcelona, i just sortint de l’estació Barcelona Nord (ja de camí cap a Andorra) vam passar per davant d’un local a l’alçada del carrer Ausiàs Marc, amb un cartell que em va cridar força l’atenció pel seu joc de paraules: GNUinos. Per sort tenia el mòbil a mà i em va donar temps de fer-li una foto:

Una vegada vaig arribar a casa va ser entrar al Google, buscar “GNUinos” i començar xafardejar la seva pàgina web per treure’m les sospites de que aquella empresa es dedicava al software lliure:

GNUinos és un projecte empresarial català que neix amb la clara voluntat d’impulsar l’ús del programari públic (projecte GNU) entre els usuaris, les empreses, i l’àmbit de l’educació. Davant de cars postulats de Software Propietari, el projecte GNU defensa la llibertat d’utilització, còpia, distribució, estudi i millora, entre tots, del software. Tanmateix GNUinos impulsarà i fomentarà l’ús de Programari Lliure en la nostra llengua.

D’aquesta manera ofereixen assessorament a empreses i a particulars basat en software lliure. Una opció a tenir en compte per a la gent de Barcelona i voltants. Sort GNUinos!

Ja deu fer un mes que torno a agafar la moto per anar cap aquí i cap allà, i he estat parant atenció en l’estat de les carreteres andorranes. Personalment penso que tot i ser un país de neu, on la sal i les màquines llevaneu estan a l’ordre del dia, l’estat en que que es troben les carreteres és molt bo. Molt millor que no pas les dels països veïns.

No obstant, hi ha un detall que em té força creuat: com és que en algun tram de carretera t’hi pots trobar un forat durant un parell d’anys, i ningú no fa res per arreglar-lo?

Resulta que cada matí per baixar a la feina passo per la carretera que va cap a l’Hospital Nostra Senyora de Mertixell, i just abans d’arribar al pas de vianants que permet anar de l’hospital a la Clínica Verge de Meritxell (direcció Pont dels Escalls cap a l’Av. Meritxell), hi a un forat que per al que va amb cotxe no li deu suposar cap problema, però per al que va amb moto… el més fort de tot és que deu fer uns dos anys que hi deu ser. Tant costa tapar-lo? Espero que ara que hi estan fent obres al costat aprofitin per deixar el tram en condicions, que a la que hi ha un cotxe aparcat per allà al mig no hi ha manera d’esquivar el forat!

A la zona de Caldea també hi havia un forat similar, el qual han tapat farà qüestió d’uns dos mesos i també va estar uns dos anys generant situacions perill. El més “bo” de tot és que a mesura que passava el temps, el forat guanyava superfície i profunditat, sobretot profunditat. Que hem d’esperar a que vingui algun turista despistat i s’hi deixi els genolls? Per “sort” hi ha l’hospital al costat…

Com cada any per aquestes dates, s’ha celebrat durant aquesta setmana i l’anterior la desena edició de La Massana Còmic, a l’Edifici La Closeta de la Massana (P. Andorra). Un Microsaló del Còmic, però fet a les Valls D’Andorra i sense un caràcter tant comercial com el Saló Internacional del Còmic de Barcelona. De fet no hi les típiques parades d’editorials presentant les darreres novetats, sinó que més aviat és un conjunt d’exposicions de diferents autors. A més, també organitzen tallers de còmics per als més petits, conferències, concursos i visionats de pel·lícules.

No obstant, sempre munten un parell d’estands on poder comprar algun còmic i alguna figura de merchandising. Així que aprofitant que hi anava, he estat buscant el còmic V de Vendetta de Moore (reeditat fa no res per Planeta). Però res, no l’he trobat (ja el compraré a Barcelona la pròxima vegada que baixi). Pel que m’he dedicat a passejar per les diferents exposicions de Miralles, Rosinski, Vance, Denayer i Jan Op de Beeck (excel·lent caricaturista), entre d’altres.

Cal comentar que gairebé sempre les exposicions són els mateixos originals dels autors. Pel que és una gran oportunitat de veure el treball que ha realitzat l’autor (llapis, tinta i color). Però el millor de tot és que durant el primer cap de setmana del Microsaló, els autors estan disponibles als fans, fet que ajuda a obtenir un dibuix o una firma del dibuixant, i oblidar-te així de les cues quilomètriques del Saló de Barcelona.

Recordo que abans jo era un dels (pocs) “plastes” que anava en busca de firmes i dibuixos en aquest Microsaló (segur que més d’un autor es pensaria que es lliuraria dels fans pel sòl fet de pujar a Andorra, je je):

- Sr. Royo, ¿me firma este libro?
- Sr. Azpiri, ¿me hace un dibujo en este bloc?

Però no sé que em passa que en les darreres edicions ja no ho he fet. M’estaré fent gran? NO! Senzillament no aconsegueixo coincidir amb el cap de setmana de la inauguració, que sinó més d’un autor dubtaria en tornar a pujar.

El passat divendres vaig estar tot el dia (molt ben acompanyat) a PortAventura. Era la segona vegada que hi anava i m’ho vaig passar tant bé que ja hi tinc ganes de tornar. A part, va fer molt bon temps (com un dia d’estiu però sense la calor angoixant) i tant en les atraccions com en els espectacles hi havia com a molt mitja hora de cua. Fins al punt que a les sis de la tarda ja estàvem fora del parc havent fet i visitat tot el que ens havíem plantejat.

La darrera (i primera) vegada que hi vaig anar va ser per Halloween i m’ha fet gràcia tornar-hi ara, ja que canvia força l’ambientació. Decoració, espectacles, vestuaris, souvenris, música, … tot diferent. Sí que m’imaginava que el tema de la decoració, vestuaris i demés canviaria segons l’època, però no sé per quin motiu pensava que els espectacles eren sempre els mateixos. Tot i que el més normal és que els variïn per a que la gent hi vagi sovint. De fet, si parles amb gent dels voltants del parc (Cambrils, Reus, etc.) tots et diuen que estan farts de les atraccions i que si hi van, és per passar el dia i veure els espectacles.

D’aquesta manera, només arribar vam agafar una guia i horari dels espectacles, per planificar-nos com podíem combinar els espectacles i les atraccions. Així, vam aprofitar el dia al màxim i vam aconseguir pujar a l’Hurakan Condor (el qual em va destrossar les cervicals), al Dragon Khan (el qual les va acabar de triturar), al Tutuki Splash i al Kon-Tiki Wave, i vam poder veure els espectacles Aloha Tahití, The Can Can Show, Bubblebou i China Town.

Dels quatre espectacles que vam veure, el millor de tots va ser sens dubte el de China Town (acrobàcies a lo Jackie Chan), i el que més em va decebre va ser el de Bubblebou (del qual m’esperava molt més). No obstant, el que més bon record m’ha deixat ha estat el The Can Can Show ja que vaig sortir de voluntari (sense haver dit res) a l’escenari, formant part de l’espectacle en el típic número del “lanzacuchillos”. Molt divertit!

Per acabar, només vull comentar que el pitjor de la jornada no va ser el mal que em van acabar fent les cervicals (del qual encara ara em ressento), sinó el fàstic d’hamburguesa que serveixen al Saloon on fan l’espectacle del Can Can. És molt millor comprar-se un entrepà de pernil que venen en les parades del parc.